Per Àlex Sánchez
Les publicacions d’unitat, força i llibertat han estat nombroses aquests darrers dies als mitjans espanyols després de l’atemptat a la revista satírica Charlie Hebdo el 7 de gener.
Una setmana després, La Vanguardia obre el número amb la portada de François Hollande secant-se les llàgrimes amb un mocador en l’homenatge als tres agents policials assassinats a París: “França no està en guerra contra una religió, no està en guerra contra l’islam i els musulmans, sinó contra el terrorisme”.
Un d’aquests tres agents, l’únic musulmà, l’Ahmed Merabet, no va compartir cerimònia amb els seus ex companys, sinó que l’enterrament es va oficiar en el cementiri musulmà de Bobigny. Tal i com explica el corresponsal Rafael Poch, aquell és un “espai desolat, envoltat de polígons industrials, amb les excavadores removent terra a prop. Un espai de pobres”.
Aquest exercici de periodisme a la zona afectada, amb declaracions de familiars i més descriptiu es torna a repetir en aquest número de La Vanguardia. En una crònica de Gemma Saura, la periodista recull l’ambient que es viu en l’institut Paul Éluard de Saint-Denis, un col·legi on va haver-hi incidents pel minut de silenci per Charlie Hebdo. “Si s’atreveixen a dibuixar una altra caricatura de Mahoma, tots els diaris saltaran pels aires”; “A Charlie Hebdo sabien el que feien. Pels musulmans, el profeta està per damunt de tot”. Finalment, un noi anomenat Steeve, de 19 anys, reflexiona: “Els de Charlie… s’ho van buscar”. Ets musulmà? Li pregunta la periodista. “Què dius ara, sóc cristià!”.
Les corresponsalies d’ambdós articles són, per tant, útils per a captar la realitat francesa, musulmana i fins i tot cristiana al territori. TV3, en un exercici de donar credibilitat els fets, va enviar els presentadors habituals de caps de setmana, l’Agnès Marqués i en Joan Carles Peris, a explicar l’última hora des de París, aportant la versió oficial de la policia, l’única font de la qual es nodrien els mitjans europeus.
De manera semblant, el dia que el terrorista Amedy Coulibaly va entrar al supermercat de París i va prendre els ostatges, el canal 24 hores de Televisió Espanyola va punxar la televisió pública francesa per relatar la situació dramàtica que es vivia als carrers “de primera mà”. La presentadora tenia tres dades bàsiques que anava repetint continuadament: que el terrorista estava en el supermercat, que les escoles franceses estaven tancades i que s’havien desplegat 80.000 forces entre policia i soldats.
Les corresponsalies i els enviats especials, per tant, han suposat per alguns mitjans escrits una eina de captar escenaris que ajuden a comprendre la qüestió religiosa i de divisió que viu el país. Per mitjans com la televisió, aquesta activitat ha servit per donar credibilitat als fets, però sense aportar res nou més que el que la Policia francesa comunicava a la resta del món, expectant de cada minut que passava.
Seminari d'Anàlisi de l'Actualitat 