“Who watches the watchmen?”

Entre setembre de 1986 i octubre de l’any següent, Alan Moore i Dave Gibbons van publicar els 12 números de la que es convertiria en una de les novel·les gràfiques més elogiades de tots els temps: Watchmen. Moore teixia una radiografia sobre la percepció social de l’autoritat als EEUU amb la pregunta “Who watches the watchmen” com fil principal. Tot just farà una estona que he acabat de veure CitizenFour, el recent guanyador de l’Oscar al millor documental. Mentre observava l’obra de Laura Poitras, les reminiscències a l’autoritat de Moore han estat inevitables.

El mes de gener de 2013, Laura Poitras va rebre el primer dels molts e-mails que s’intercanviaria amb Edward Snowden. El missatge anava encriptat i signat a nom de “Citizen Four”, una figura anònima que al·legava disposar d’evidències dels programes de vigilància il·legals realitzats per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA). Poitras establí contacte amb la font i, al cap de cinc mesos, volà amb els periodistes Glenn Greenwald i Ewen MacAskill a Hong Kong. Citizenfour és el relat dels seus encontres amb qui resultà ser Edward Snowden.

El documental destaca per combinar el perfil psicològic de Snowden (idealista i apassionat de la privacitat que no deixa cap pas a l’atzar i accepta en nom del bé comú les conseqüències dels seus actes) amb una crònica del context previ a la publicació de la major filtració de la història i la pertinent entrevista a Snowden feta per The Guardian. Ens trobem davant d’un interessant producte audiovisual que ens permet observar les interioritats del procés de producció d’una noticia de tal magnitud, alhora que atorga un rol poc comú al periodisme, el de protagonista.

Durant les quasi dues hores de durada de l’audiovisual, se’ns presenten els sistemes d’espionatge massiu i indiscriminats empleats per la NSA contra altres governs o els propis ciutadans nord-americans. Presenciem una autoritat nord-americana que s’extralimita de les seves funcions i renega d’estar subjecta a la llei o controlada pels tribunals. Una “guerra contra el terrorisme” que acaba convertint-se en una guerra contra la privacitat i contra el rendiment de comptes. Que la nostra vida es vigilada en la seva totalitat ha quedat clar, que ningú controla al vigilant també.

Raquel Pérez

“Who watches the watchmen?”

Els informatius de Telecinco: la vida és un gran teatre

Feia un temps que m’havia proposat fer aquest experiment: mirar un telenotícies de Telecinco sencer. Fidel com sóc a TV3, poques vegades havia sintonitzat amb aquesta altra cadena, però els cops que ho havia fet m’havien portat a reflexionar sobre com fa la informació el canal líder a l’Estat i el segon més vist a Catalunya. Els informatius que prenc de referència són els d’ahir divendres 27 de febrer al vespre.

He confirmat que si alguna cosa destaca dels telenotícies de Telecinco és el seu punt melodramàtic, que busca en excés l’emoció de l’espectador. El primer cas que trobem és el d’un desnonament a Madrid que els veïns havien intentat aturar sense èxit. “L’acció creixia amb cadascuna de les detencions”, comentava Isabel Jiménez, com si parlés d’una pel·lícula d’acció. Un cop es veia com la casa s’esfondrava, la veu en off es lamentava: “La pala s’ha enfonsat i, amb ella, les esperances d’aquesta família”.

El drama creixia amb la següent notícia, que explicava la història d’una dona que estava en vaga de fam per demanar una feina. En una de les imatges, es veia la dona amb la seva filla a la falda. “Vol que les seves mans treballin en alguna cosa més que donar afecte”, ens explicava la veu en off, i afegia que la dona lluita per “un futur en què la paraula crisi només sigui un malson del passat”. Un to condescendent que més aviat frivolitzava la realitat duríssima d’aquesta dona.

A continuació encara s’accentuava més el sentit tràgic. A la pantalla apareixien fotografies del mòbil de Rosario Porto, acusada de la mort de la seva filla adoptiva Asunta. Les imatges mostraven com Oporto es feia una selfie davant el fèretre de la seva filla acompanyada del seu exmarit, Alfonso Basterra. Les imatges, a més de no aportar cap valor informatiu, ensenyaven una vegada i una altra el fèretre, les flors i la sala del tanatori. Tot plegat, de mal gust. A més, la periodista afirmava: “No sabem el que pensen, però pare i mare aparenten tranquil·litat”. Precisament una de les coses que ens ensenyen a la carrera és a no especular, i menys quan parlem d’informació.

Al llarg de l’informatiu encara se sumen altres exemples com el d’una “brutal” baralla a Alacant, un “espectacular” incendi a València i la història d’una dona que demana autorització judicial per sotmetre’s a una inseminació postmortem després de perdre el seu marit en un accident de cotxe, cosa que Telecinco qualifica de “lògica i romàntica”.

Totes aquestes notícies formen part de l’ADN dels informatius de Telecinco i contribueixen a alimentar la mofa de “terrible, apocalíptico” que tots ja diem imitant la veu de Pedro Piqueras. La cadena va a buscar el drama i el sensacionalisme; i si no hi és, l’afegeixen ells mateixos. La tragèdia, la morbositat i l’espectacularització són els ingredients principals d’aquest telenotícies que presenta la informació com si es tractés de l’argument d’una obra teatral. I malgrat tot, són líders.

Mireia Rom

Els informatius de Telecinco: la vida és un gran teatre

El silenci ofega els joves en centres de menors

Maria Rubal – En els últims mesos s’han denunciat en diversos mitjans, també en els generalistes, els casos de maltractament en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) d’Espanya. Potser la informació arriba tard, però finalment hem sentit els testimonis, s’han posat denúncies contra policies i personal dels CIE i, en general, ja no és cap secret. (Si s’ha resolt o no aquesta situació s’escapa de les mans dels mitjans). Però hi ha altres casos greus de violació dels Drets Humans en el nostre país que els mitjans semblen ignorar. Un exemple són els abusos en centres d’internament de menors.

Fa només dues setmanes el centre Tierras de Oria, a Almería, va ser acusat de lligar dos joves al llit per a castigar-los. Un dels “cuidadors” hauria gravat un vídeo que va publicar eldiario.es. D’aquest cas se’n van fer ressò alguns mitjans com La Vanguardia o El País, però sobretot a partir de la denúncia del centre per la difusió de les imatges. Ara la Junta d’Andalusia ha anunciat que obrirà una investigació per esclarir els fets. Un dels elements que hauríem de conèixer és que molts dels centres són gestionats per empreses privades. I per exemple Ginso, l’entitat que gestiona entre d’altres el centre Tierras de Oria, ja havia estat expedientada anteriorment. aquest no és un cas aïllat.

El diari Diagonal ha publicat aquest febrer una informació on recull casos de maltractament dels menors internats en diferents centres espanyols (a Andalusia, Madrid, Aragó, Galicia…). El reportatge explica des dels diferents tipus de càstigs físics i psicològics que reben els interns, com les morts i suïcidis de menors en circumstàncies que no s’han resolt. Diagonal també destapa les conseqüències que podria tenir la nova Llei de Protecció del Menor. Segons l’avantprojecte que va presentar el Partit Popular l’abril passat s’incrementaria el nombre de menors que ingressen en aquests centres.

El que s’explica és molt greu, i tot i que no s’ha provat (alguns casos estan sent investigats), la informació és prou important com per a que sigui de domini públic i que els mitjans en parlin i intentin descobrir quina és la realitat.

El silenci ofega els joves en centres de menors

Piulades per fer visible la informació

No hi ha arma més efectiva que una bona piulada per revolucionar la xarxa davant de possibles silencis mediàtics. El periodista Albert Cuesta tuitejava: “Trobo incomprensible que aquest espionatge massiu de targetes SIM no sigui portada de tots els telenotícies”. En el seu article, publicat aquesta mateixa setmana a l’ARA, fa ressò d’un reportatge de la web The Intercept on es donen detalls sobre com l’Agència Seguretat Nacional Americana i la seva homòloga britànica han obtingut les claus per desxifrar les comunicacions de veu, els missatges de text i el trànsit d’internet que transporten més de 450 operadores de telefonia mòbil de tot el món.

El seu article reflexa que segons els documents publicats, els espies es van infiltrar a la xarxa interna de l’empresa franco-belga Gemalto, el fabricant de targetes SIM més gran del món. Un cop a dins, van copiar la base de dades amb les claus de xifrat que Gemalto proporciona amb cada targeta a les companyies telefòniques, i que és l’element que garanteix la privacitat de les comunicacions entre els nostres telèfons i els ordinadors de l’operadora. Això significa que almenys la meitat de les telefòniques del món porten anys repartint targetes insegures als seus abonats posat que es poden haver filtrat les nostres converses. Tot aquest escàndol desmentiria un cop més segons Cuesta la posició oficial dels governs implicats. Aquests han assegurat sempre concentrar el seu espionatge en sospitosos de terrorisme i altres activitats delictives.

El que és destacable de Cuesta en la seva piulada és que una informació d’aquestes característiques no ha tingut el ressò esperat dins els grans diaris espanyols. Ni a El País, ni a El Mundo, ni a l’ABC. La Vanguardia li va dedicar un petit espai en la edició impresa, res en la digital. Una qüestió que no s’entén posat que és una notícia que compleix diferents criteris de selecció periodística com ara: la immediatesa (informació recent), la magnitud (afecta a milers d’usuari) i la proximitat (s’han distribuït targetes SIM d’aquesta empresa a Catalunya. A més d’un context especialment delicat. Pocs dies abans del Mobile World Congress de Barcelona fa que sigui un cop dur al prestigi del sector dels mòbils en matèria de seguretat. La xarxa es pregunta el perquè s’ha callat aquesta informació i els grans no han volgut plasmar-la a les seves pàgines. 

Marta Moya

Piulades per fer visible la informació

Jutges sense toga i culpables sense condemna

Júlia Regué-. Alguns mitjans de comunicació cauen sovint en un dels paranys més perillosos de la professió: exercir com a jutges d’un fet determinat. Es fa noticiable allò que succeeix, en el moment què succeeix i on succeeix, però despreocupa la comprovació i futura resolució dels successos. Això comporta que si s’exerceix un judici de fets que la justícia institucionalitzada desestima temps després no es rectifiqui l’actuació mediàtica. Així ho demostra el tractament dels mitjans a la mort de Francisco Javier Romero, més conegut com ‘Jimmy’.

L’aficionat del Riazor Blues no va morir en una batalla entre penyes ultres d’equips rivals de futbol sinó en una emboscada d’un grup d’extrema dreta que va atacar a un altre d’antifeixista mentre aquests darrers esmorzaven al costat de l’estadi del Calderón. Ho ha sentenciat la policia després d’analitzar les proves audiovisuals que demostraven la baralla i el llançament del cos de Jimmy al riu i la declaració dels testimonis.

La nova versió policial del fets, contrastada i amb un acurat anàlisi de les proves, no ha sortit a la llum en els mitjans generalistes de l’estat espanyol. TVE ha emès les imatges que permeten identificar els detinguts amb proves policials però el tractament de la baralla segueix enrocat en la primera declaració policial i no en la nova versió dels fets. Únicament alguns mitjans gallecs han volgut fer memòria per trencar amb els tòpics de “baralla entre radicals”, “venjança” i “revenja” que equiparava la responsabilitat dels assassins als de la víctima.

Recordem que El País i El Periódico van descriure els fets com una “baralla”, mentre que El Mundo es va atrevir a titllar la situació d’una “macroquedada” on es pot suposar que ambdues aficions s’hi enfrontarien voluntàriament amb violència. Antena 3 i TVE van optar per acusar a Jimmy de “radical i violent” i als Riazor Blues com “els violents que viatjaven a Madrid”. Cap d’aquests mitjans ha emès la nova versió dels fets i menys encara han rectificat la seva vulneració als principis de veritat i justícia. Els mitjans són alhora jutges sense toga i culpables sense condemna.

Jutges sense toga i culpables sense condemna

Terror a Copenhaguen

L’atac segons els mitjans danesos

Maria Rubal – Dinamarca ha estat víctima d’un atac que no l’agafa del tot per sorpresa. Des de 2006, quan es van publicar al diari Jyllands-Posten unes vinyetes de Mahoma, les autoritats i forces de seguretat s’han mantingut alerta. Les ambaixades del país escandinau han estat objectiu d’atemptats en diversos països, alguns caricaturistes viuen amb vigilància constant i en aquests 9 anys la policia ha frustrat alguns atacs. Després dels fets de París del passat gener, Dinamarca s’ensumava que seria el següent objectiu. L’atac jihadista (ja s’ha confirmat) d’aquest cap de setmana a Copenhaguen, recorda necessàriament els atemptats a París, per seguir el mateix patró: primer trets contra un objectiu que s’empara en la llibertat d’expressió per manifestar opinions sobre l’Islam, i després un atac que acaba amb víctimes jueves. Com ho han tractat els mitjans danesos?

El Politiken, el diari més llegit, destaca en la seva versió digital que la policia busca testimonis que haguessin vist l’assassí entre el primer i el segon tiroteig, per a reconstruir els fets. Adjunta detalls i imatges cedides per la policia. També li dóna un paper important a la notícia que es busquen dues persones que pressumptament haurien col·laborat amb l’atemptat. El mitjà públic DR, que agrupa ràdio i televisió, també centra les informacions d’última hora en fer públic els comunicats més recents de la policia. La primera notícia a la plana web porta per titular: “El delinqüent es va canviar de roba: la policia busca més testimonis”. Així, DR i Politiken col·laboren amb les autoritats.

Per una altra banda, el Berlingske informa els danesos sobre el que es diu en les principals portades del món. A més, ofereix una informació que permet als lectors fer-se una idea del que va passar: cronologies, perfils del terrorista i informació biogràfica, l’opinió d’alguns protagonistes i experts… El Jyllands-Posten, en la mateixa línia, publica informació molt variada, en què inclou anàlisi d’experts, informacions de context, entrevistes amb testimonis, amb personalitats de les diferents religions… Trasllada al paper el debat que hi ha al carrer sobre la llibertat d’expressió i el terrorisme. Tant aquest últim, com el Berlingske i el Politiken fan servir “Terror a Copenhaguen” com a paraigües sota el qual agrupen tota la informació de l’atac d’aquest cap de setmana.

Per últim, els tabloides BT i Ekstrabladet se centren en les informacions més morboses: que al lloc on la policia va matar el terrorista també s’hi acumulen rams de flors (com davant la sinagoga on va ser mort el guarda de seguretat), o vídeos i imatges de diferents moments de la nit.

Amb tot, els principals mitjans danesos estan oferint informació molts extensa sobre l’atemptat i actualitzada amb freqüència. I tots, en menor o major grau, s’han “aliat” amb la policia i les autoritats, usant els propis mitjans per a estendre informació oficial entre la població.

Terror a Copenhaguen

La festa de l’esport

Marina Uroz Guardado

Ara fa una setmana, el derbi madrileny es va resoldre amb un 4-0 a favor de l’Atlético de Madrid. No és cap novetat el nivell esportiu que està demostrant el Real Madrid, que ha anat en declivi des que es va inaugurar el 2015. Tampoc no ho és la derrota contra l’Atlético, que viu una prolongació de la dolça i –quasi– perfecta temporada passada. El fet noticiable de tot plegat és la golejada i l’actitud apàtica dels madridistes davant la superioritat dels matalassers.

Però l’endemà els diaris esportius cedien el protagonisme a una altra notícia:

Diari Marca

Cristiano Ronaldo, estrella del Madrid, últim Pilota d’Or i pichichi provisional de la Lliga, va trobar convenient celebrar la festa del seu aniversari la mateixa nit que el seu equip va ser humiliat pel del “Cholo” Simeone. El futbolista portuguès va rebre crítiques del bàndol contrari i del propi, i la seva #fiestadeladeshonra, com es va popularitzar a les xarxes socials, va inundar les edicions digitals dels diaris As, Marca, Mundo Deportivo i Sport. Les fotografies i vídeos de l’esdeveniment van ser filtrats pels propis assistents, sobretot pel cantant Kevin Roldán, un dels personatges que més presència ha tingut als mitjans a causa de la festa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si bé és cert que estem parlant de mitjans especialitzats en esports dels quals, per definició, no podem esperar que tractin temes de política internacional o economia, en alguns casos la seva jerarquització de notícies és poc menys que escandalosa. El diari As, per exemple, col·loca les peces relacionades amb la festa per sobre dels incidents a El Caire, en els quals van morir 30 persones.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


No podem oblidar el pes que tenen figures com la de Cristiano Ronaldo o Lionel Messi en el panorama esportiu nacional i internacional, i és relativament lògic que es publiqui qualsevol minúcia relacionada amb ells. No obstant, el tema de la festa transcendeix l’àmbit esportiu. Tot i que impliqui, no només un, sinó diversos integrants d’un equip important de Primera Divisió, i que hagi tingut lloc després d’una derrota tan polèmica, el fet no deixa de ser anecdòtic i hauria de ser tractat com a tal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara bé, què passa si preguntem al públic allò que l’interessa?

marca el més llegit
El més llegit i el més vist a Marca

 

La festa de l’esport