Els jocs de paraules a la secció d’esports

El tractament de la informació per part dels mitjans de comunicació és al segle XXI jutjat, sense compassió, pels màxims crítics que pot haver: els lectors. Les xarxes socials s’han convertit en l’antiga denúncia que es feia cap als diaris en forma de cartes de lectors. Però també, en blocs com aquest, hem de fer ressò de les relliscades que cometen deontològicament “els grans” posseïdors del quart poder.

El País va publicar el passat 14 de març una història sobre la delicada situació personal de l’atleta Jimmy Thoronca, natural de Sierra Leone i resident al Regne Unit. Fa referència a la tràgica infància per la que va haver de passar fins que va aconseguir convertir-se en un velocista professional d’èxit del seu país. El seu tiet va morir fa poc d’ebola mentre ell estava en una cursa de Glasgow. Dies més tard, va ser arrestat després de perdre el seu passaport per tenir el visat caducat. Les autoritats britàniques tenien intenció de retornar-lo al seu país.

El diari The Guardian en conèixer la història comença una campanya de micromecenatge online per ajudar-lo a aconseguir diners. Explica també “el dur moment pel que va haver de passar vivint al carrer i que si no tenia èxit com a esportista marxaria al seu país a ajudar els necessitats”.Però d’aquí a titular, “El ‘homeless’ que corrió mas rápido que el ébola”, trenca amb determinats principis deontològics i afecta al judici del gust.

Durant la mateixa setmana, a La Razón es podia llegir una crònica amb un desafortunat titular “Rubén maltrata al Madrid”. Fa referència a un jugador del Real Betis que va fer un hattrick i ho relaciona amb la seva imputació per agressió i amenaça a la seva exparella. Es poden veure sovint jocs de paraules a la secció d’esports per donar brillantor a les peces, però sempre es poden reformular d’una manera més apropiada.

Marta Moya

Anuncis
Els jocs de paraules a la secció d’esports

Un bon titular: aprendre a jugar amb les paraules

Des de primer de carrera, els professors de redacció ens marquen a nosaltres, els estudiants de periodisme, unes pautes per presentar els contiguts de caracter informatiu. S’ha d’elaborar un producte des del rigor i la veritat mentre que a la vegada ha d’aconseguir un acabat atractiu per tal d’enganxar als lectors.

Titular, no és una tasca fàcil, però sí que és una de les més importants. Set o vuit paraules que poden ser determinants perquè una notícia passi desaparcebuda o faci que vulguis llegir-la de cap a peus. A prova d’experiment, vaig quedar atrapada per Nació Digital amb el seu “PSOE, IU, Podem i C’s fan el ridícul defensant el monopoli d’AENA a la UE”. Fer el ridícul em va semblar una expressió totalment opinativa per posar-la en una crònica així que vaig trobar interessant analitzar com els altres mitjans catalans presentaven la informació en les seves versions digitals. Vilaweb fou el que més s’apropa a Nació Digital amb el seu “Podem vota a favor del monopoli centralista d’AENA al Parlament Europeu”.
Cal matitzar que ni el Punt Avui ni El Periódico oferien mostra del rebombori que va causar la votació que explicaré a continuació a L’Eurocambra. L’Eurodiputat de CDC, Ramon Tremosa, va presentar una esmena que ha estat aprovada per l’Eurocambra on reclamava una millor competència en la gestió dels ports i aeroports, i que no estiguessin en mans d’un mateix monopoli. Com en el cas d’Espanya amb AENA.

L’ARA dona a entendre amb el seu titular que es vol per majoria una millor gestió amb “L’Eurocambra demana als governs que garanteixin la competència en la gestió de ports i aeroports” i en el subtítol informa que ha estat el diputat Tremosa el que ha denunciat el monopoli d’AENA. Similar la forma de La Vanguardia, “La UE demana més competència en la gestió de ports i aeroports” i senyala al eurodiputat també en el subtítol. Deixen els resultats de les votacions dels partits espanyols per al final de les notícies. Són menys incissives que les anteriors perquè es limiten a presentar com ha succeït la jornada del dia a l’Eurocambra mentre que les altres amb els seus titulars, que poden ser més correctes o no, aconsegueixen despertar més interès en el lector.

Una combinació d’ambdues propostes seria el titular de El Singular : “Revés del Parlament europeu a AENA” Seguida d’una entradeta que matitza l’esmena del eurodiputat. I en el principi del cos de text se’ns presenten els resultats de les votacions i les divisions que hi ha hagut entre els partits espanyols.

Marta Moya

Un bon titular: aprendre a jugar amb les paraules

Les eleccions d’Israel portada en els mitjans de comunicació internacionals

Les eleccions del 17 de març a Israel estan presents en l’agència informativa des de fa diverses setmanes. El discurs del primer ministre Benjamin Netanyahu als Estats Units, les campanyes estrafolàries de les forces polítiques i les possibles estratègies i pactes entre partits per tal d’aconseguir formar govern a la Knesset han estat al punt de mira dels mitjans de comunicació tant espanyols com en l’àmbit internacional.

En aquest àmbit no sorprèn que la portada de l’edició digital del New York Times faci referència a les eleccions i al possible empat entre el Likud de Netanyahu i el  Bloc Sionista de centre-esquerra de Herzog. Encara que actualment les relacions entre els Estats Units i Israel són les més fredes de la història, és evident que el resultat aquestes eleccions tindrà repercussions directes en la política americana, el soci principal de l’Estat d’Israel.

nyt

La posició de Gran Bretanya envers el conflicte ha estat més pròxima a Palestina, cal recordar el passat d’aquesta com a colònia britànica. És indubtable però, la trascendència dels comicis electorals actuals. Al diari de referència del país, The Guardian, les eleccions celebrades avui han ocupat la portada de l’edició digital amb una fotografia de Herzog, el màxim opositor de Netanyahu. A més a més, s’ha inclòs una peça perfil del candidat del centre-esquerra, I. Herzog i una cobertura especial amb actualitzacions minut a minut.

theguardianA Alemanya, la portada de Der Spiegel mostra un vídeo amb l’empat dels candidats segons el sondeigs i Il Corriere de la Sera també li dedica la portada.

derspiegel

ilcorriere

En l’àmbit espanyol el diari digital ElPaís.com, seguint la seva estructura de doble columna en una banda les hard news i a l’altra les soft news, col·loca les peces sobre les eleccions en primera posició. La notícia sobre l’empat fins al moment, la crònica exhaustiva de la situació feta pel corresponsal sobre el territori, Juan Carlos Sanz a Jerusalem i finalment, l’entrevista feta a l’analista de la informació internacional del mateix diari José Ignacio Torreblanca, explicant els punts calents que haurà d’afrontar el proper primer ministre.

Sigui quina sigui la posició dels països respecte el malhauradament denominat “etern” conflicte de l’Orient Mitjà, és indubtable la trascèndencia d’aquestes eleccions i la importància del paper de l’Estat d’Israel al món.

el pais

Les eleccions d’Israel portada en els mitjans de comunicació internacionals

El periodisme simpàtic

Marina Uroz Guardado – Quan vam començar a aprendre com funcionava la ràdio, ens van marcar una consigna clau: no feu cantarella! A dia d’avui, durant el tram de ràdio, gravem dos informatius per setmana i anem treballant en un programa i un reportatge. Cada cop que ens escoltem em sembla més clar que, com menys cantarella fem, més insulsa queda la peça.

Se’ns va ensenyar a fer uns informatius amb veu grisa, i ara se’ns aplaudeixen els que són més “vigorosos” o amb conductors més “energètics”.

I cada matí, la majoria dels catalans que encenen la ràdio escullen el to, ara solemne ara distès, de Jordi Basté. Mentrestant, Mònica Terribas estira els accents i marca tant com pot la seva particular cantarella.

Durant el tram de premsa, es van donar moments en que vam haver de modificar titulars perquè, segons el professorat, incomplien algun aspecte formal o de llibre d’estil. El resultat va ser, en un cas particular, un títol que va perdre gran part de la força i l’efecte que tenia inicialment.

És lògic assumir que, com a comunicadors, no podem admetre errades ortogràfiques o sintàctiques. És normal que ens exigim la màxima perfecció a l’hora de redactar els continguts. I és comprensible que, donat que no som actors, evitem la teatralitat.

Però l’audiència sovint ens ensenya que interessem més si parlem d’una forma que s’entengui. I estaria bé que no perdéssim credibilitat pel fet d’expressar-nos de manera propera. Que els paràgrafs no haguessin de ser sempre de cinc línies i que no calgués omplir els textos amb fórmules repetitives com “full de ruta” o “les reaccions no s’han fet esperar”. I què carai, que puguem narrar amb cantarella si resulta que a la nostra vida (real) parlem així.

(Al Basté li funciona).

El periodisme simpàtic

La gihad sexual per telecinco un dissabte a la nit

Per Àlex Sánchez

Telecinco va emetre aquest dissabte Un Tiempo Nuevo, un programa presentat per Sandra Barneda que, entre d’altres elements com una entrevista a l’Esperanza Aguirrre o en Jorge Javier Vázquez, incloïa un debat i una “investigació” sobre el que anomenen “gihad sexual”. Perplex em vaig quedar amb molts aspectes del programa que vaig tenir la sort de poder gaudir en directe des de casa. Intentaré exposar un resum dels punts que més em van sobtar.

En primer lloc, es repassa una llista de noies menors d’edat que, a través d’un grup de whatssap han mostrat interès per la branca radical de l’islamisme; resumeix les joves prototip de ser captades com a noies d’occident, “de bellesa contrastada”, amb estudis però sens expectatives laborals que han pogut trobar els seus captadors per qualsevol fòrum de cuina, roba o tendències, ja que són espais que les dones fàcilment visiten.

amira

No només viuen en un constant procés d’estigmatització (els joves són fàcilment captables i les dones troben la informació pels llocs esmentats, que no per un fòrum de cotxes), si no que sembren constantment el caos. En primer lloc, engeguen una enquesta: “Creu vostè que el gihadisme islàmic s’ha convertit en una amenaça per Espanya?”. La gent vota per sms, però la Sandra ja avança que guanya el SÍ per un 93%.

sandrabarneda

El més cridaner del programa, però, és el “reportatge” on  una periodista convidada al plató, Virginia García Martínez visitala Cañada de Hidúm a Melilla, o “Cañada de la muerte”, com ells ho anomenen. Segons la Sandra, es un “vivero de captación” y segons la reportera, “pasear se convierte en un vertadero peligro”. Fan servir la càmera oculta, una pràctica qüestionada com a font periodística, i engrandeix el contingut amb frases com “La tensión crece por momentos; En el barrio se percibe el miedo”.

Pregunta a les noies musulmanes: “¿Os han intentado captar por internet?”, al que elles contesten que no. Els pares es mostren preocupats pels seus fills, però la dona pot caminar tranquil·lament pel carrer, no com avançaven en un principi.

En últim lloc, afegeixen morbo a la investigació amb imatges difoses dels terroristes i frases com “Este niño de la imagen que ha perdido toda su inocencia podria ser el hijo de Samira, la joven detenida”.

Featured image

Morbo, insensibilitat o frivolitat són adjectius que em vénen al cap després de veure el programa, però el judici de cadascun es individual. Ara bé, no tindrà alguna cosa a veure que Telecinco estigui immers en una sèrie de televisió sobre els combatents contra la gihad?

La gihad sexual per telecinco un dissabte a la nit

Crònica d’una mort corrent (2): la mort com a acte íntim

La intenció de fons del reportatge “Crónica de una muerte corriente” és explicar com es mor als hospitals espanyols i posar al descobert les mancances amb què es troben els pacients terminals i els seus familiars, tant en el procés previ a la mort com en el moment en què es produeix. Per exemple, s’explica que la branca de les cures pal·liatives continua tenint un caràcter pejoratiu, ja que tal com declara Álvaro Gándara (president de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives) l’objectiu de la medecina és curar, i la mort es considera un fracàs mèdic: “Hi ha metges que abandonen als seus pacients”, diu Gándara. Ell considera que en els casos en què no es pot curar, s’hauria de treballar conjuntament per cuidar i alleujar.

Tal com reflecteix el reportatge, segons dades del Centre d’Investigacions Sociològiques, la meitat dels espanyols van manifestar en una enquesta de l’any 2009 que voldrien morir al seu llit, atesos per un equip mèdic domiciliari i envoltats de la família. A la pràctica, però, la majoria acaben morint als hospitals per les circumstàncies del moment. De les morts registrades el 2013, un 47’2% es van produir en centres hospitalaris, una dada que recull el reportatge.

I que hi passa als hospitals? Que estan saturats, que són llocs poc íntims i que veuen la mort dia a dia. No sempre tenen l’entorn adequat per afrontar un moment com aquest. En el cas de la Paquita, la seva filla explica que el fet de poder morir en una habitació individual va ser gràcies a la petició de la família i sobretot al fet que hi havia llits lliures, cosa que no sempre passa. De fet, la Paquita havia vist morir una de les cinc companyes d’habitació que havia tingut durant el seu ingrés.

Per una experiència personal recent, jo també puc constatar que la intimitat no és l’element principal que acompanya la mort en un hospital. “La qualitat de vida de les últimes setmanes, dies i hores depèn no només de les circumstàncies personals, sinó també de les del seu entorn assistencial”, diu el reportatge. Una infermera ho resumeix amb una frase curta i clara: “Es mor com es pot”. I és que, segons sembla, cal tenir sort també a l’hora de morir.

Això xoca frontalment amb la idea que la mort de cada persona és un moment íntim i únic, idea reconeguda fins i tot en les lleis. Quan la mort esdevé rutina, tal com passa als hospitals, perd rellevància i deixa de ser excepcional. Això fa que les condicions no siguin en tots els casos les més adequades, i hi hauríem de reflexionar.

Maria Oliva

Crònica d’una mort corrent (2): la mort com a acte íntim

Crònica d’una mort corrent (1): un reportatge impactant

El País publicava aquest passat dilluns 16 de març (en la seva versió en paper i també en l’edició digital) una interessant peça, a mig camí entre la crònica i el reportatge. El text barreja informació i valoracions d’experts amb un relat íntim de primera mà que ocupa els primers paràgrafs i que serveix d’introducció, però que es torna a recuperar més tard i constitueix la xarxa fina que aguanta tota la història. El tema és la mort, una qüestió delicada que sovint esdevé tabú en la nostra societat.

Així doncs, el reportatge ens apropa un cas d’una mort corrent, narrat per la filla de la difunta, fet que li dóna una vessant més personal: darrere de tot plegat hi ha una història. Es tracta de la Paquita, una dona que va morir als 71 anys en un hospital de Madrid a causa d’un càncer. A través del text, coneixem com van ser les seves últimes hores d’agonia i com va ser el moment en què va morir. També ens arribem a fer una idea del perfil de la Paquita i de com va viure el final de la seva malaltia.

No ha de ser fàcil escriure –i sobretot publicar en un diari– una experiència tan íntima com la mort d’un familiar, però periodísticament és un plantejament interessant perquè aporta calidesa i humanitat a un text que, d’altra manera, seria fred, distant i impersonal. En el periodisme no tot són dades i informacions de context. De fet, en el text la filla amaga que és qui està escrivint la crònica; ho explica des d’una perspectiva externa i parla d’ella en tercera persona. Només al final del text ens diu que n’és l’autora.

foto final titulars

També és curiós destacar les diferències en els titulars de la versió impresa i online: en el primer cas, a la portada en paper, El País titula “Morir en España”, mentre que al web la peça s’encapçala amb la frase “Crónica de una muerte corriente”. Llegint el text, es pot comprovar com el contingut va més enllà de la crònica, però a l’edició digital han cregut convenient posar un titular més concret, que es refereix més específicament a la part de la crònica com a tal, i potser això crida més l’atenció dels internautes.

Maria Oliva

Crònica d’una mort corrent (1): un reportatge impactant