Marina Uroz Guardado – Quan vam començar a aprendre com funcionava la ràdio, ens van marcar una consigna clau: no feu cantarella! A dia d’avui, durant el tram de ràdio, gravem dos informatius per setmana i anem treballant en un programa i un reportatge. Cada cop que ens escoltem em sembla més clar que, com menys cantarella fem, més insulsa queda la peça.
Se’ns va ensenyar a fer uns informatius amb veu grisa, i ara se’ns aplaudeixen els que són més “vigorosos” o amb conductors més “energètics”.
I cada matí, la majoria dels catalans que encenen la ràdio escullen el to, ara solemne ara distès, de Jordi Basté. Mentrestant, Mònica Terribas estira els accents i marca tant com pot la seva particular cantarella.
Durant el tram de premsa, es van donar moments en que vam haver de modificar titulars perquè, segons el professorat, incomplien algun aspecte formal o de llibre d’estil. El resultat va ser, en un cas particular, un títol que va perdre gran part de la força i l’efecte que tenia inicialment.
És lògic assumir que, com a comunicadors, no podem admetre errades ortogràfiques o sintàctiques. És normal que ens exigim la màxima perfecció a l’hora de redactar els continguts. I és comprensible que, donat que no som actors, evitem la teatralitat.
Però l’audiència sovint ens ensenya que interessem més si parlem d’una forma que s’entengui. I estaria bé que no perdéssim credibilitat pel fet d’expressar-nos de manera propera. Que els paràgrafs no haguessin de ser sempre de cinc línies i que no calgués omplir els textos amb fórmules repetitives com “full de ruta” o “les reaccions no s’han fet esperar”. I què carai, que puguem narrar amb cantarella si resulta que a la nostra vida (real) parlem així.
(Al Basté li funciona).
Seminari d'Anàlisi de l'Actualitat 