Igualtat de gènere als mitjans?

El 22 de gener El País publicava una notícia on parlava sobre la reaparició de les noies en topless a la pàgina tres del The Sun, després de que dies enrere s’especulés sobre que aquesta secció quedava eliminada. L’elecció de les notícies transmet un missatge per sí mateix, i el fet que donessin cobertura informativa a aquesta, com van fer molts altres mitjans, pot dur a pensar que defugen del sexisme. Per tant, resulta si més no, curiós, que el diari se’n fes ressò, quan tan sols un dia abans titulava un article d’aquesta manera: “El futur de les relacions entre Cuba i Estats Units, en mans de dues dones”. El titular destaca la idea de que el futur depèn de dues dones. És difícil imaginar un titular que digués “El futur de les relacions entre Cuba i Estats Units, en mans de dos homes”.

Per altra banda, la desigualtat de gènere als mitjans no apareix tan sols en els continguts, sinó que també es troba en els criteris d’imatge dels presentadors. Un informe sobre gènere i edat a la televisió (anàlisi dels presentadors i presentadores dels 6 canals amb més audiència a Catalunya) publicat a l’observatori crític dels mitjans media.cat , mostra com la tendència és que els presentadors siguin d’una edat més avançada que les seves companyes dones.

La figura de la dona apareix menys, en proporció, i amb l’afegit de ser més jove. Si se separen els presentadors per gènere, s’observa que l’edat mitjana del sexe masculí (46 anys) és major que la del femení (40 anys). Tot i així, en alguns espais com els programes d’humor, la diferència creix, situant-se fins als 14.

 El cas, és que això són tan sols un parell d’exemples, però els mitjans n’estan plens.

Elisabet González

Anuncis
Igualtat de gènere als mitjans?

Els invisibles “vols de la vergonya”

El passat 21 de gener l’Estat espanyol es va sotmetre a l’Examen Periòdic Universal de l’ONU sobre Drets Humans. Un context en el que l’Executiu de Rajoy va defensar el seu pla de legalitzar les “devolucions en calent” davant la comunitat internacional, una pràctica que pretén incloure com esmena dins de la polèmica Llei de Seguretat Ciutadana. Dos dies més tard, l’ONU va publicar els resultats del citat control, on es recomanava a Espanya respectar el principi de no-devolució i garantir als immigrants l’accés als procediments d’asil. Un ampli ventall de diaris estatals es feren ressò de les crítiques, especialment de les relatives a la devolució sumària d’immigrants.

Tanmateix, aquesta exhaustiva cobertura informativa es contraposa amb la invisibilitat amb que sovint són tractats els denominats “vols de la vergonya”. El dilluns d’aquesta setmana sortia publicada a Diagonal una noticia sobre l’intent de deportar a un migrant equatorià que estava confinat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) d’Aluche, el qual fou paralitzat fins que es resolgui la sol·licitud d’asil que tenia en curs. El mateix rotatiu informa que no es tracta d’un cas aïllat, sovint associat a denuncies de tractament vexatori, sedacions forçoses, agressions policials i deportats embridats. Citen el cas de Raúl, un home deportat el passat 4 de gener i que fou tancat dins del lavabo de l’avió fins que el vol s’enlairà per part dels policies que l’escoltaven per evitar que fos vist pel passatge, una acció que viola les normes de seguretat aèria.

La notícia de Diagonal cita a la campanya Tanquem els CIEs, la qual denuncia que és probable que en els propers dies es duguin a terme hipotètiques batudes racistes contra immigrants de nacionalitat nigeriana per omplir un vol de deportació previst per aquest 2 de febrer. Apunten també que fins l’any passat el negoci de les expulsions aèries estava en mans de les companyies Air Europa i Swift Air, empreses a les que l’Estat espanyol pagà gairebé 12 milions d’euros anuals perquè duguessin a terme vols invisibles de deportació. Tanmateix, l’Executiu de Rajoy acaba d’obrir el concurs públic d’aquests serveis de deportació, els quals s’han encarit un 10% respecte tarifes prèvies. D’entre els mitjans de comunicació més llegits a l’Estat espanyol, només eldiario.es es fa ressò de la notícia de la contractació pública.

Raquel Pérez

Els invisibles “vols de la vergonya”

La premsa oblida les dones kurdes

Després de mesos d’assetjament de la ciutat kurda de Kobane per part de l’ISIS, dimecres 27 de gener l’Observatori Siri dels Drets Humans informava que les milicies kurdes havien expulsat l’ISIS de la ciutat. Les webs dels grans diaris catalans i espanyols se’n van fer ressò durant el dia i l’endemà, publicant la noticia, fotografies i videos. Malgrat cobrir la noticia, en cap dels mitjans hi apareixia un dels actors que, tal i com explicava The Guardian el mes d’octubre, han estat clau en la defensa de la ciutat kurda: les dones.

En una entrevista a la Directa, l’activista i investigadora del moviment de dones al kurdistan, recalcava la importància de les YPJ (Unitats de Defensa de les Dones). Aquest col·lectiu però, només era mencionat en el text de la noticia publicada per Lluís Miquel Hurtado a El Mundo, que es refereix a les milícies de defensa com a YPG/J, tot i no explicar la idiosincràcia dels dos col·lectius esmentats. En les noticies publicades per l’Ara, La Vanguardia, El Periódico, el Punt Avui i El País, aquest col·lectiu no era mencionat en cap moment, mentre si que es feia esment a les YPG (Unitats de Protecció Popular).

L’oblid també es fa evident en l’elecció de les imatges. En els sis mitjans esmentats, fins un total de 14 imatges il·lustren la noticia. En aquestes imatges hi apareixen 15 persones (14 militars i un nen), totes són homes. Si mirem la primera plana de les fotos que ofereix l’agència d’imatges Getty, dels 64 militars que hi apareixen, 58 són homes i 6 són dones. Aquesta dada és important si tenim en compte que aquesta agència alberga, entre d’altres les fotos de AFP, d’on provenen 10 de les 14 imatges publicades pels mitjans analitzats.

La premsa oblida les dones kurdes

Els fràgils límits de la llibertat d’expressió

“No comparteixo la teva opinió, però donaria la vida per defensar el teu dret a expressar-la” deia Voltaire. L’atemptat mortal contra el setmanari humorístic francès Charlie Hebdo ens obliga a repensar el present: un assassinat comès en nom d’Al·là i en contra la llibertat d’expressió.

La Directa exposava que la defensa d’aquest dret els darrers dies per part dels principals líders occidentals resulta gairebé hipòcrita: Caps d’Estat que han coartat la llibertat d’expressió encapçalen la manifestació solidària amb ‘Charlie Hebdo’. François Hollande, Angela Merkel, Benjamin Netanyahu, Mahmud Abbas, Mariano Rajoy, Mateo Renzi i David Cameron, entre d’altres. A la seva manera, el caricaturista supervivent de la matança Willem ho resumia en: “Alguns dels nous amics del Charlie Hebdo em fan vomitar”.

A l’Estat espanyol, la tragèdia de París ha coincidit amb la imputació per part de l’Audiència Nacional de l’humorista Facu Díaz, per un gag en què simulava la dissolució del Partit Popular com si fos un grup terrorista. Aquest cas no és l’únic que recentment ha posat de manifest els estrets límits de la llibertat d’expressió.

A Catalunya, el programa Bestiari Il·lustrat, presentat per Bibiana Ballbè, va ser censurat arran d’una entrevista l’octubre de 2012 en què el periodista radiofònic Jaïr Domínguez simulava disparar amb una pistola contra retrats de Joan Carles de Borbó, Salvador Sostres, Fèlix Millet i el Príncep Carles d’Anglaterra. Ballbè i Domínguez van ser acusats d’injúries a la corona i més tard absolts; Mai Balaguer, la directora del programa, va veure’s forçada a dimitir i Bestiari Il·lustrat va deixar d’emetre’s. El Govern català, per la seva part, va reprovar les imatges i el contingut de l’espai televisiu.

El programa còmic Polònia també ha patit diverses pressions, l’última arran de l’episodi posterior al 9-N que incorporava un gag de Mariano Rajoy caracteritzat com Hitler a El Hundimiento. L’estreta correlació amb el líder nazi va afavorir les critiques de Ciutadans i el Partit Popular per “banalització del nazisme”.

Amb la recent aprovació de la “llei mordassa”, la llibertat d’expressió segueix greument amenaçada a l’Estat espanyol. Fa només mig any que destacats dibuixants de la revista El Jueves presentaven la seva dimissió per la censura de l’editorial RBA a una portada sobre l’abdicació del rei. Anys enrere, el 2007, la justícia espanyola havia ordenat el segrest de la publicació per una portada amb els prínceps Felip i Letizia mantenint relacions sexuals. Els autors van ser multats amb 3.000 euros per injúries a la corona.

L’atemptat a la seu del Charlie Hebdo va mobilitzar una cinquantena de líders mundials a participar en la protesta multitudinària pels carrers de París. Però i a l’Estat espanyol? Je suis Charlie però Je ne suis pas El Jueves?

Nereida Mestre

Els fràgils límits de la llibertat d’expressió

Terrorisme, amb o sense cometes

Marc Montull – L’ús que es fa del terme ‘terrorisme‘ en els mèdia segueix sent motiu de discussió en l’opinió pública, sobretot amb l’atac al seminari francès Charlie Hebdo tan a prop. Podem però trobar un altre exemple de la lluita per l’hegemonia del concepte en una notícia de la que els mitjans catalans van informar el passat 16 de desembre, l’operació Pandora: onze persones vinculades al moviment anarquista van ser detingudes, acusades de formar part d’una suposada organització terrorista d’ideologia llibertària.

A Barcelona, els Mossos d’Esquadra van registrar aquella matinada diversos domicilis i cases okupes, entre els quals la Kasa de la Muntanya a Gràcia, l’Ateneu Llibertari Sant Andreu i l’Ateneu Poble Sec. Quan al matí va arribar el comunicat oficial dels fets ocorreguts, la majoria de mitjans es van fer ressò d’una manera o altra del que s’hi afirmava: la finalitat de l’operatiu era “desarticular una organització terrorista de caire anarquista a la que se li atribueixen diversos atemptats amb artefactes explosius”.

A partir d’aquí, la cobertura dels diferents mitjans catalans permet veure fins a quin punt es va criminalitzar als detinguts o pertanyents al moviment anarquista, i veure com van utilitzar el terme ‘terrorisme’.

La pregunta doncs és si s’han d’utilitzar les paraules ‘violència’ o ‘terrorisme’, i com s’hauria de fer (n’hi ha prou amb les cometes o el suposat?)… Tenint en compte que les úniques fonts en aquest sentit havien estat les policials i judicials, i que fins llavors no havien aparegut en els mitjans a Catalunya fets o noticies sobre terrorisme anarquista.

D’aquesta manera podem veure com, en el dia en que l’expresident Jordi Pujol era imputat per delicte fiscal (possible cortina de fum?), la cobertura que van fer alguns mitjans catalans sobre l’operació Pandora plantejava dubtes sobre l’ús del terrorisme en determinades situacions, i no només: també pel que fa al contrastació d’informació per part dels periodistes, sobretot en situacions informatives d’última hora.

Terrorisme, amb o sense cometes

No todos son Charlie Hebdo

GUILLERMO ALONSO DE LA ROSA

El pasado 7 de enero, Francia vivía uno de los peores días de su historia reciente. Tras años de amenazas y protección policial, la redacción de la revista satírica ‘Charlie Hebdo’, en París, fue víctima de un ataque terrorista perpetrado por islamistas, y en el que fallecieron 11 periodistas del semanario. Las muestras de solidaridad no tardaron en llegar desde todos los rincones del mundo, y ese domingo, más de un millón y medio de personas tomaban las calles de París en un grito a favor de la libertad de expresión.

Pero la imagen de la Plaza de la República abarrotada dejó entrever otra foto bien distinta, más discreta pero bajo muchos más focos. Los principales líderes europeos se desplazaron a París para repudiar los atentados y marchar en defensa de la libertad de expresión junto al presidente francés François Hollande. Entre ellos, Angela Merkel, David Cameron, Matteo Renzi o el mismo presidente del gobierno español Mariano Rajoy. Sin embargo, las políticas domésticas de estos gobernantes no parecen ir en esa línea, especialmente en lo que respecta a internet.

El caso del Reino Unido es especialmente significativo, ya que el año pasado se llevaba el “galardón” de Campeón Mundial de la Vigilancia, según Reporteros Sin Fronteras. Tras las filtraciones del caso Snowden, se demostró que la agencia de seguridad del Reino Unido monitoriza masivamente el tráfico de Internet. El propio Snowden llegó a firmar que “son peores que Estados Unidos” cuando The Guardian se vio obligado a eliminar todos los documentos filtrados que había recibido. Además, la año pasado, la Secretaría de Estado manifestaba su voluntad de prohibir que extremistas publicaran contenidos en redes sociales sin permiso. Todo ello sin definir qué es exactamente un contenido o una persona “extremista”.

También Francia es un buen ejemplo de ello.  Hace unos días, el Gobierno galo aprobaba una ley que permite bloquear sin mediación judicial los portales que inciten o hagan apología del terrorismo. El problema de nuevo es la ambigüedad con la que se pueden interpretar este tipo de contenidos, ya que la ley habla de también de “glorificar el terrorismo”, un concepto que no está claramente delimitado legalmente.

El gobierno italiano por su parte también ha manifestado su voluntad de tener un “mayor acceso a las conversaciones online entre los extremistas”. El objetivo es acceder a estos datos y crear una lista negra con los usuarios sospechosos de ser una amenaza, y el control sobre los bloqueos en la web de nuevo no pasa por ninguna autorización judicial.

Por último, en España la actualidad de las políticas antiterroristas la acapara la nueva Ley de Seguridad Ciudadana, comúnmente conocida como ‘Ley Mordaza’. Esta ley, y el conjunto de medidas que incorpora, ha sido criticada por el comisario de derechos humanos del Consejo de Europa, Nils Muiznieks, por ir en contra de los derechos de reunión y manifestación. “Quiero que alguien me convenza de que una multa de 600.000 euros por manifestarse delante de las instituciones gubernamentales sin autorización, es equilibrada”.

No todos son Charlie Hebdo

Literatura anarcoterrorista

DAVID GARCÍA MATEU

Puede sonar lejano: 16 de diciembre de 2014. Pero desde entonces las prácticas periodísticas no deben de haber evolucionado mucho…

5h de la madrugada, Barcelona. La policía inicia un despliegue sin precedentes para llevar a cabo una de las fases de la “Operación Pandora”, dirigida por el juez Javier Gómez Bermúdez desde la Audiencia Nacional. Pero… ¿Cuál es el motivo de tal operación con hasta 11 detenidos y distintos registros en domicilios y centros sociales? Según explican los Mossos d’Esquadra en un comunicado oficial: “desarticular una organización terrorista de carácter anarquista a la que se le atribuían distintos atentados con artefactos explosivos”. Como resulta evidente, los medios de comunicación no tardan en hacerse eco.

La velocidad virtual se impone al papel. De hecho, la noticia no saldrá en los quioscos hasta 24 horas después. Los titulares vuelan por Internet. “Terrorismo anarquista”. ¿La razón? Seguramente el vocabulario del comunicado oficial. Ahora bien, los medios pueden meditar cómo publicar el bombazo informativo. Reflexionar sobre cómo quieren explicar un acontecimiento de tal gravedad a la sociedad.

Algunos creyeron que lo más conveniente para no perder gancho era salir con el entrecomillado, y así vincular la cita a la fuente oficial. Otros, en cambio, se tiraron directamente a la piscina comiéndose las comillas. Se hicieron suya la acusación. Aunque como siempre sucede, hay alguien que va más allá, alguien que es más “radical” y se cocina su información. Por último, algunos rotativos reflexionaron la cuestión a mayor profundidad y se desvincularon del titular con más pujanza (el de Estado), para ofrecer una nueva versión: “operación policial contra grupos anarquistas”.

Pero si esto era principalmente lo que sucedía en los medios virtuales, las contradicciones conceptuales se arrastraron a los quioscos hasta el día siguiente. Cabeceras como El País o La Vanguardia continúaban apostando en sus versiones print por las “bombas en cajeros y catedrales”, mezclando así “terrorismo” con “familia ideológica” [es decir, anarquista].

Y es que cabe destacar que si bien el juez Bermúdez justificó la entrada en prisión de algunos de los arrestados por razones ideológicas apuntando a que “estos grupos actúan siempre de forma violenta”, sin profundizar en ningún tipo de atentado en concreto, los medios tampoco hicieron mucho más para investigar las duras acusaciones. Muy pocos dedicaron parte de su tiempo a observar como en las hemerotecas no había ni rastro de dichos atentados anarquistas en los últimos tiempos. Y ya una minoría muy reducida se dedicó unos días después a analizar que había supuesto aquella operación. Tal como señalaban en líneas generales: “literatura policial”.

Literatura anarcoterrorista