On són les dones?

No és només que la presència de les dones a la premsa, la ràdio i la televisió continua sent reduïda, sinó que sovint el gènere femení està completament silenciat als mitjans catalans. Tan sols cal analitzar les tertúlies matinals de la televisió i la ràdio pública catalana per observar una representació gairebé inexistent del col·lectiu femení. Dels cinc tertulians habituals d’Els matins de TV3, només un és una dona en el cas del dimecres, el dijous i el divendres. El dimarts en són dues però el dilluns no n’hi ha cap. La tertúlia d’El matí de Catalunya Ràdio esdevé exclusivament masculina tant el dilluns, el dimecres com el divendres. El dijous, dos de cinc tertulians són dones, el dimarts només n’hi ha una.

A partir de l’anàlisi Els nostres tertulians (abril de 2013) de Joan Vallvé, resulta preocupant que a la ràdio pública no només la dona té una presència imparitària com a tertuliana sinó que directament no hi és a 186 tertúlies. A El matí de Catalunya Ràdio, pràcticament quatre de cada cinc tertúlies són exclusivament formades per homes.

Així doncs, les dones representen al voltant d’un 20% dels tertulians a les quatre ràdios i televisions més importants: mentre que el 2012 només hi va haver una tertúlia (de 749) en què totes les integrants fossin dones, un 42% de les tertúlies catalanes va ser únicament masculina. No és un disbarat afirmar que efectivament, a Catalunya, les tertúlies són cosa d’homes.

Composició de gènere a les tertúlies. Joan Vallvé, Els nostres tertulians (2013)
Composició de gènere a les tertúlies. Joan Vallvé, Els nostres tertulians (2013)

Segons l’informe de Mèdia.cat Qui són els que ens marquen l’opinió? (març de 2013), només el 18,36% dels 500 opinadors són dones. El Debat de La 1 i Els matins de TV3 són els espais amb més presència femenina (35% i 40%, respectivament), mentre que El Matí de Catalunya Ràdio és el programa amb menys representació de dones (9%). En el rànquing dels deu opinadors més influents a Catalunya només hi ha una dona, Pilar Rahola.

El panorama als diaris no és gaire millor. L’Observatori Cultural de Gènere en col·laboració amb les Dones Periodistes de Catalunya presenta el seu informe Tenen veu les dones al periodisme d’opinió? (juliol de 2013). El País i el diari Ara són els que presenten millors resultats en representativitat de les dones a les pàgines d’opinió, amb un 25%. A la franja baixa es situen l’ABC i El Mundo. Cal destacar que a La contra de La Vanguardia, en les dues setmanes analitzades, només un 15% dels perfils eren dones. Així mateix, el premi a la secció menys paritària se l’emporta La tercera de l’ABC amb un 0% avui en dia injustificable.

En general, la ràdio és la que presenta el millor percentatge en representativitat femenina (25,53%), però en qualsevol cas tots els formats són molt baixos, sense arribar al 30% de mitjana en cap cas.

Els mitjans catalans tenen un problema amb la dona. I no només perjudica al gènere femení, ens perjudica a tots. Quan se silencia la meitat de la població es perd la meitat de les opinions, dels coneixements i de les idees. Hem d’iniciar el canvi per introduir la perspectiva de gènere a la informació, perquè com el problema, la solució també s’autoperpetua. Com més veus de dona sentim, més acostumats estarem a valorar les seves aportacions. I més estranya serà l’absència femenina als mitjans de comunicació.

Nereida Mestre

Anuncis
On són les dones?

La prensa y Falciani

DAVID GARCÍA MATEU

El pasado lunes 9 de febrero saltaba al público una de las mayores filtraciones a la prensa hasta la fecha. No, no se trataban ni de los papeles de Bárcenas ni de las cuentas de Monedero. El Consorcio Internacional de Periodistas de Investigación destapa parte de la Lista Falciani a distintos medios internacionales, o para los que no la conozcan: los documentos con los nombres y apellidos de aquellos que presuntamente defraudaron impuestos al fisco escondiendo sus millones entre el 2006 y 2007 en las cuentas suizas del HSBC.

Si bien en el periodismo español la exclusiva se la llevaron El Confidencial y La Sexta, el resto de medios le dieron una importancia relativa al asunto. O por lo menos, eso es lo que aparentaban las portadas nacionales del día siguiente:

  • El País: en la pequeña esquina inferior derecha apunta a que “El Gobierno de Venezuela depositó 12.000 millones en el HSCB en Suiza”. Sin más. Sin mencionar ninguno de los españoles que también habrían defraudado a la Hacienda Tributaria. La portada, al conflicto ucraniano.

  • El Mundo: ni rastro de la Lista Falciani. Su dos noticias principales apuntan a que “Monedero ya tenía 682.508€ el día en que fundó Podemos” y “Mas siempre supo que su padre tenía cuenta en Liechtenstein”. Monedero y Mas, Mas y Monedero… ¡Ambas en la editorial!

  • El caso del ABC y de La Razón ya es un cambio de tendencia. Tenemos Lista Falciani, aunque con un baile de cifras más que notable… Si bien el ABC apunta que en el HSBC habrían unas 4.000 cuentas españolas, La Razón rebaja la cifra a las 2.700, dándole a la vez una bocanada de aire al ministro Montoro.

  • Aún así, cabe destacar que tanto La Vanguardia como El Periódico apostarían más por las 2.700 cuentas rojigualdas en sus portadas.

  • Por último, mencionar que ninguno de los “diarios económicos” de ámbito nacional llevaron a sus portadas la Lista Falciani: ni El Economista, ni Cinco Días, ni el Expansión.

Pero más allá de la tinta que se haya utilizado para explicar el caso de evasión de impuestos, cabe hacer una reflexión. ¿Cuál es la relación de los evasores con los rotativos y las informaciones que presentan? Emilio Botín, aunque difunto, dejó el camino marcado unas semanas atrás

La prensa y Falciani

Qui té por de Syriza?

La victòria de la Coalició d’Esquerra Radical, més coneguda com Syriza, ha estat el tema mediàtic de la setmana. Temuda per uns i vista com una escletxa d’esperança per altres, les portades dels diaris són un exemple de com s’ha interpretat el seu triomf.

El diumenge ja es veia per on anirien els trets. Quant a la premsa catalana, L’Ara s’avançava als resultats i es preguntava “Per què guanyarà Syriza?”. El Periódico assegurava que “Una altra Grècia és possible” i atribuïa el possible triomf al vot de càstig. Per la seva banda, La Vanguardia titulava: “Grècia aspira a convulsionar Europa” i anticipava el xoc entre l’Europa de l’austeritat i la Grècia euroescèptica. Damunt la fotografia del Partenó – símbol de l’esplendor hel·lena – es comparava l’ascens de Syriza amb el de Podem.

La idea de la por apareixia de manera més explícita als diaris espanyols. El Mundo publicava l’editorial “Els grecs ja no tenen por que els governi Syriza”. Amb un to més rebaixat, El País afirmava: “L’esquerra, favorita a Grècia amb el futur d’Europa en joc”. Sota apareixia la fotografia d’uns pares amb dos bessons nascuts per ventre de lloguer. Encara que potser sense intenció premeditada, es podria relacionar la imatge amb la preocupació d’uns pares pel futur que es trobaran els seus fills.

El moment decisiu, però, va arribar l’endemà. D’una banda, L’Ara i El Periódico es decantaven per la mateixa idea: Grècia ja en té prou. Malgrat que Syriza es defineix com a esquerra radical, l’Ara preferia parlar d’esquerra alternativa. El Punt Avui titulava “Missatge a Europa”, el mateix que va fer servir quan ERC va guanyar les passades eleccions europees.

Per un altre costat, La Vanguardia, El País i El Mundo apostaven pel concepte de desafiament o agitació. El subtítol d’El País al·ludia novament al binomi Podem-Syriza. El Mundo, de to molt més contundent, es feia ressò de les declaracions de Pablo Iglesias a Mariano Rajoy (“Ja s’escolta el tic-tac del canvi”) i a l’avanttítol reproduïa una cita de Valéry Giscard: “Una Europa sense Grècia és com un nen sense una partida de naixement”.

El to encara s’enfilava més amb l’ABC: “El populisme s’apropia de Grècia”. El punt àlgid, però, arribava amb La Razón: “Desgrecia”. I encara més amb el subtítol: “Els hel·lens es llancen a l’abisme populista”. Sens dubte, La Razón va ser qui més va témer el triomf de l’esquerra grega euroescèptica.

La fotografia, en canvi, va ser un element homogeneïtzador: la majoria va optar per la imatge d’Alexis Tsipras pronunciant el discurs després de conèixer els resultats. Només es van desmarcar El Mundo i El Periódico, que van enfocar la imatge des d’una perspectiva més general.

El triomf de Syriza és un de tants exemples que no existeix una realitat absoluta, sinó que una mateixa realitat es fragmenta en tants bocins com ulls la miren. La subjectivitat humana, l’enfocament, el background de cadascú, el llenguatge i especialment la ideologia, són elements decisius a l’hora de mirar, explicar i entendre el món.

Mireia Rom

Qui té por de Syriza?

La premsa oblida les dones kurdes

Després de mesos d’assetjament de la ciutat kurda de Kobane per part de l’ISIS, dimecres 27 de gener l’Observatori Siri dels Drets Humans informava que les milicies kurdes havien expulsat l’ISIS de la ciutat. Les webs dels grans diaris catalans i espanyols se’n van fer ressò durant el dia i l’endemà, publicant la noticia, fotografies i videos. Malgrat cobrir la noticia, en cap dels mitjans hi apareixia un dels actors que, tal i com explicava The Guardian el mes d’octubre, han estat clau en la defensa de la ciutat kurda: les dones.

En una entrevista a la Directa, l’activista i investigadora del moviment de dones al kurdistan, recalcava la importància de les YPJ (Unitats de Defensa de les Dones). Aquest col·lectiu però, només era mencionat en el text de la noticia publicada per Lluís Miquel Hurtado a El Mundo, que es refereix a les milícies de defensa com a YPG/J, tot i no explicar la idiosincràcia dels dos col·lectius esmentats. En les noticies publicades per l’Ara, La Vanguardia, El Periódico, el Punt Avui i El País, aquest col·lectiu no era mencionat en cap moment, mentre si que es feia esment a les YPG (Unitats de Protecció Popular).

L’oblid també es fa evident en l’elecció de les imatges. En els sis mitjans esmentats, fins un total de 14 imatges il·lustren la noticia. En aquestes imatges hi apareixen 15 persones (14 militars i un nen), totes són homes. Si mirem la primera plana de les fotos que ofereix l’agència d’imatges Getty, dels 64 militars que hi apareixen, 58 són homes i 6 són dones. Aquesta dada és important si tenim en compte que aquesta agència alberga, entre d’altres les fotos de AFP, d’on provenen 10 de les 14 imatges publicades pels mitjans analitzats.

La premsa oblida les dones kurdes

Advocats d’ETA?

El 12 de gener l’actualitat despertava amb la noticia de la detenció al País Basc de 16 persones de l’entorn de l’esquerra abertzale, 12 de les quals advocades, a les que la Guardia Civil imputava la col·laboració i/o la pertinència al “colectivo de abogados de ETA” i a Herrira (col·lectiu que demana l’acostament dels presos).

Com ja va passar amb el precedent de l’Operació Pandora, varis casos la cobertura dels mitjans peninsulars no va ser del tot acurada, imputant la condició de pertinència dels advocats a ETA abans que aquests fossin jutjats. Com ja apuntava Media.cat, diversos mitjans catalans, com La Vanguardia, El Periódico o l’Ara, titulaven fent servir l’expressió “advocats d’ETA”, tot i que aquest darrer ho va acabar rectificant per “els advocats dels presos d’ETA”.

Aquesta expressió que, per defensar persones acusades de pertànyer a ETA, imputa als advocats l’adscripció a la banda terrorista sense judici previ també va ser repetida per alguns dels principals diaris editats a Madrid. El Mundo va titular amb “Los abogados de ETA ocultaron a Hacienda más de 1,3 millones de euros entre 2012 y 2013”, sense respectar tampoc la presumpció d’innocència pel que fa a l’ocultació de diners a Hisenda. Al seu torn, el titula de l’ABC resava, “De la «operación Jaque» a la «operación Mate»: remate a los abogados de ETA” , mentre que La Razón optava per, “Los abogados de ETA defraudaron más de 1,3 millones y pagaban «en negro»” i repetia el doble oblit a la pressumpció d’innocència de El Mundo. El més curós va ser El País que va evitar la vinculació directa amb la formació terrorista. El titular en qüestió era: “Detenidos 16 abogados y apoyos de presos etarras por blanqueo y fraude”.

Al País Basc trobem una diferència de tractament si comparem els diferents mitjans. D’un costat el Correo, que pertany al meteix grup que l’ABC, feia com el seu germà gran i escrivia, “Los abogados de ETA acusados de ocultar a Hacienda 1,3 millones de euros”. Per contra, el Gara decidia no mencionar al grup terrorista fins al cos de la noticia i es centrava en la intervenció de la Guardia Civil i la detenció de 12 advocats.

Xavier Puig i Sedano

Advocats d’ETA?

Veus alternatives: els blocs periodístics i Charlie Hebdo

Per Marina Uroz

Els blocs són espais oberts l’opinió, l’exposició d’arguments i la crítica. Si bé en el seu origen es podien identificar principalment com una forma d’expressió personal, avui dia són una eina més de la comunicació que adquireix un caràcter (quasi) periodístic si es vincula la capçalera en qüestió a un mitjà en concret.

Després dels atemptats perpetrats a la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo, les reflexions sobre terrorisme, llibertat d’expressió, Islam i islamofòbia van inundar portades i pàgines centrals. Si deixem de banda les peces estrictament tradicionals, és interessant parar l’orella a allò que els blocaires poden aportar a la discussió. Una primera aproximació als blocs dels diaris El País, El Mundo, La Vanguardia i l’Ara mostra les diferències en el tractament d’un tema d’aquesta envergadura.

De les quatre publicacions, la que compta amb més entrades de blocs dedicades a l’assumpte és El Mundo. El repertori del diari va des de l’estil més purament columnístic d’Ángel F. Fermoselle, que redacta un text opinatiu i de to literari, fins la mirada especialitzada de Justino Sinova, que reflexiona entorn al debat sobre la llibertat d’expressió sorgit arran de l’atemptat a París al seu bloc temàtic dedicat precisament a aquest dret.

Les intervencions dels blocs sota el paraigües del diari El País abasten tot tipus d’àmbits. Observem el cas de l’entrada signada per Natalia Marcos, qui menciona breument l’atemptat en la seva crònica sobre la cerimònia dels Globus d’Or, només per assenyalar les celebrities que van retre homenatge a les víctimes. Aquest tipus de menció es presenta també en casos com el del bloc “Elemental” sobre novel·la negra.

Suport a Charlie Hebdo als Globus d'Or 2015. Font: Mirror.co.uk
Suport a Charlie Hebdo als Globus d’Or 2015. Font: Mirror.co.uk

No obstant, cal emfasitzar la presència d’entrades que tracten el tema des d’un enfocament més treballat a nivell periodístic, com el que brinda l’analítica d’Ernesto Ekaizer. Un altre exemple de perfil periodístic aplicat a un bloc, en aquest cas en forma de vídeo, és l’exposició continguda d’Iñaki Gabilondo, que fa una crida a la valoració assossegada i crítica dels fets, en contra d’un judici de valor ràpid i populista fruit de la precipitació que acompanya el pànic. En certes ocasions, el cas de Charlie Hebdo serveix al blocaire com a exemple per introduir polèmiques més properes, com fa José Ignacio Torreblanca en una entrada en la qual parla de la imputació de Facu Díaz pel vídeo publicat a La Tuerka.

La Vanguardia presenta un tipus diferent d’entrada: al bloc Hemeroteca, on el diari registra esdeveniments històrics, es presenta un post  informatiu que narra els fets de forma asèptica. Inmaculada Ranera hi dóna un cop de ploma al seu “Desafectados”, i Carles Castro desgrana de forma punyent els diversos punts de vista que se’n poden derivar.

El cas de l’Ara destaca per l’absència de continguts que els blocaires publiquen en relació amb Charlie Hebdo. Només trobem una excepció: un post de Xavier Martinez Gil, qui signa un espai dedicat a “economia i política catalanes” i, per tant, se surt en aquest cas del seu camp temàtic habitual per aventurar especulacions sobre els atemptats.

[Enllaços a totes les entrades sobre Charlie Hebdo publicades als quatre diaris analitzats]

Veus alternatives: els blocs periodístics i Charlie Hebdo