Crònica d’una mort corrent (1): un reportatge impactant

El País publicava aquest passat dilluns 16 de març (en la seva versió en paper i també en l’edició digital) una interessant peça, a mig camí entre la crònica i el reportatge. El text barreja informació i valoracions d’experts amb un relat íntim de primera mà que ocupa els primers paràgrafs i que serveix d’introducció, però que es torna a recuperar més tard i constitueix la xarxa fina que aguanta tota la història. El tema és la mort, una qüestió delicada que sovint esdevé tabú en la nostra societat.

Així doncs, el reportatge ens apropa un cas d’una mort corrent, narrat per la filla de la difunta, fet que li dóna una vessant més personal: darrere de tot plegat hi ha una història. Es tracta de la Paquita, una dona que va morir als 71 anys en un hospital de Madrid a causa d’un càncer. A través del text, coneixem com van ser les seves últimes hores d’agonia i com va ser el moment en què va morir. També ens arribem a fer una idea del perfil de la Paquita i de com va viure el final de la seva malaltia.

No ha de ser fàcil escriure –i sobretot publicar en un diari– una experiència tan íntima com la mort d’un familiar, però periodísticament és un plantejament interessant perquè aporta calidesa i humanitat a un text que, d’altra manera, seria fred, distant i impersonal. En el periodisme no tot són dades i informacions de context. De fet, en el text la filla amaga que és qui està escrivint la crònica; ho explica des d’una perspectiva externa i parla d’ella en tercera persona. Només al final del text ens diu que n’és l’autora.

foto final titulars

També és curiós destacar les diferències en els titulars de la versió impresa i online: en el primer cas, a la portada en paper, El País titula “Morir en España”, mentre que al web la peça s’encapçala amb la frase “Crónica de una muerte corriente”. Llegint el text, es pot comprovar com el contingut va més enllà de la crònica, però a l’edició digital han cregut convenient posar un titular més concret, que es refereix més específicament a la part de la crònica com a tal, i potser això crida més l’atenció dels internautes.

Maria Oliva

Anuncis
Crònica d’una mort corrent (1): un reportatge impactant

CUANDO EL DEPORTE CALLA

GUILLERMO ALONSO – El pasado jueves 12 de marzo tenía lugar en el Palau Blaugrana el partido entre el Barcelona y el Maccabi de Tel Aviv correspondiente a la eliminatoria de la Euroliga de Baloncesto. Las visitas del equipo israelí siempre van acompañadas de un aumento de las medidas de seguridad, en palabras de un aficionado, un auténtico “estado de excepción” para los seguidores del equipo local, que ven como las fuerzas de seguridad se duplican, incluyendo la presencia de agentes del Mossad (servicio secreto israelí) y tienen que sufrir exhaustivos registros al entrar en el recinto.

Pero las directrices de seguridad esta vez han alcanzado límites sin precedentes. Tras las protestas en los días previos del movimiento en solidaridad con Palestina, que denuncian las políticas de racistas y apartheid del gobierno de Netanyahu, los Mossos d’Esquadra tomaron medidas. Se prohibía a los aficionados introducir en el encuentro banderas palestinas y pancartas escritas en árabe, así como también se podría detener a aquel que entonara cánticos a favor de Palestina o en contra del Estado de Israel.  Finalmente, los Mossos rectificaron ante las quejas de la afición y permitieron llevar banderas palestinas y entonar cánticos solidarios en el recinto. Sin embargo, no se levantó la prohibición sobre las pancartas en árabe, una muestra de la creciente islamofobia que atenaza a Europa.

Así, la polémica, siempre presente en los desplazamientos del Maccabi, ha generado un fuerte debate sobre la vulneración de derechos fundamentales y la incitación al racismo y la islamofobia que las medidas de seguridad que el equipo impone en sus visitas, gracias a la complicidad de las autoridades locales y los cuerpos policiales. ¿Hasta qué punto se está siendo copartícipe de las masacres en Gaza con estas políticas de complacencia? ¿Dónde está el límite de la libertad expresión en los eventos deportivos? ¿Debería el Maccabi tener cabida en la competición europea?

Los grupos de boicot a Israel y solidaridad con Palestina comparan la situación a la que se vivió en la Sudáfrica del Apartheid, en la que la selección nacional de rugby fue objeto de un boicot avalado por la ONU por su colaboración y representación del régimen. Esta junto con el resto de sanciones y presiones internacionales acabaron propiciando el cambio de gobierno. Algunos defienden que las mismas medidas deberían aplicarse al Maccabi y al Estado de Israel, dada también la complicidad existente entre el equipo y las fuerzas armadas israelíes.

Pero definitivamente la pregunta más inquietante al respecto es: ¿qué dicen o qué hacen los periodistas deportivos al respecto? ¿Por qué no se trata el tema en las noticias sobre el partido o en la propia retransmisión? Sin duda, porque los vínculos con el Estado de Israel y la consecuente complicidad, van mucho más allá de gobiernos o fuerzas de seguridad, y el periodismo, por su propio bien, no puede permitirse esas carencias.

CUANDO EL DEPORTE CALLA

Els silencis mediàtics surten de nou a la llum

Júlia Regué-. “Informar amb llibertat, fàcil de dir i d’escriure però cada cop més difícil de fer”. Així presenta David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, el verkami que ha engegat Mediacat per tal de fer realitat l’edició de l’Anuari dels silencis mediàtics de 2014 en paper i renovar l’Observatori crític dels mitjans. Poder publicar un total de 12 reportatges sobres temes silenciats és tot un repte però aconseguir 15.000 euros per a fer-ho també.

El grup ja ha llançat a la xarxa un vídeo per a recaptar aquest xifra, que permetrà tirar endavant un projecte que cerca la seva consolidació tot i els entrebancs estructurals i sistèmics que impedeixen el llançament d’informacions independents que són silenciades per les institucions economiques i empresarials que mantenen els mitjans de comunicació.

L’Observatori crític dels mitjans Media.cat va nèixer fa sis anys com una publicació periòdica digital que pretenia analitzar les rutines i els tics de les informacions que emetien els mitjans. Després d’un any el seu llançament, sorprenien amb el projecte de l’Anuari dels Silencis Mediàtics, un recull de reportatges d’investigació periodistica que treuen a la llum temes que no han aparegut als mitjans de comunicació catalans.

Com ja ha avançat el Grup de Periodistes Ramon Barnils, la sorpresa d’aquesta edició és que el verkami permetrà millorar les condicions dels professionals, millorar la qualitat i la quantitat dels contiguts i afegir mètodes d’informació gràfica més avançats (inforgrafia, fotografia, etc.). Els 12 temes que sortiràn a la llum, però, segueixen encara a les fosques. Es preveu que la publicació s’esdevingui a meitats de maig.

“I,com passa a la xarxa, l’allau d’informació acabaria esdevenint soroll, que és l’altra cara del silenci. Hem de trencar el silenci però alhora també per fugir del soroll” David Bassa.

Els silencis mediàtics surten de nou a la llum

Autocorrecció d’una entrada passada (Les dones del MWC)

En una entrada passada sobre les dones del Mobile World Congress, vaig fer una afirmació rotunda sense contrastar-la prou ni enllaçar-la amb cap mitjà que la corroborés, i recentment he sabut que no és ben bé certa. Escric aquest post per a corregir-la.

La font ha estat la mateixa que inicialment em va transmetre la informació que vaig publicar en un principi, i no es pot citar perquè és una persona que ha treballat al MWC i que m’ho ha explicat cara a cara.

La informació errònia és que les noies no poden fer de xofers al MWC. Doncs bé, no és cert. Malgrat ser una notable minoria, sí que poden exercir aquesta feina igual que els nois.

Així doncs, em retracto d’allò que vaig publicar com a fet i que resulta que no ho era, però em mantinc en la línia de l’article en sí, que denunciava el paper de la dona al Mobile World Congress.

Berta Reventós

Autocorrecció d’una entrada passada (Les dones del MWC)

La igualtat treballada des de dins

Marina Uroz Guardado — Sembla ser que, com a grup, ens interessa el tema de la igualtat entre homes i dones, ja que és un tema recurrent en aquest bloc –especialment coincidint amb aquest 8 de març. Tot i que cada dia que passa ens apropem –o això volem pensar– un esglaó més a la tolerància que perseguim, encara avui ens cal fer denúncies continuades per tal que aquesta tendència no s’aturi. I cap eina és inútil per a aquesta comesa, ni tan sols les que ens puguin semblar menys importants.

Parlo concretament de les mal anomenades “revistes femenines”, que ja de per sí responen a una idea base que fomenta la diferenciació entre sexes en funció de les atribucions socials de cada gènere. Esports, dones, política i economia (coses serioses) versus moda, maquillatge, celebrities, aplicacions curioses (coses banals).

Si anomenem “periodisme” al que fan aquest tipus de publicacions, el més probable és que provoquem més d’un aixecament de celles entre els professionals del sector –els quals convivim amb el perill constant, si se’m permet dir-ho, de caure en l’esnobisme. I encara pitjor: si analitzem peça per peça, les pròpies revistes els donaran gran part de raó.

portada glamour

Però ens ensenyen que un bon periodista no es queda amb la capa més superficial de les coses, i que cal aprofundir si hi ha quelcom que ens crida l’atenció. Plantejo el cas concret de la revista Glamour, en la qual la figura de la dona a la societat és una temàtica constant. Com és possible que la mateixa revista publiqui reportatges (sí, reportatges) carregats d’un interès tan manifest com els següents:

Feminismo como argumento político ¿pose o herramienta electoral?

El nuevo feminismo es cool

Mujeres trabajadoras ¿merecemos cobrar menos?

…i tot seguit esguerri, no només la seva tasca informativa i moral, sinó també la imatge que crea amb peces com les anteriors, per mitjà d’errors de manual com aquest?

¿Puede tu cabello mejorar tu vida laboral?

En els tres primers casos (tot i que els titulars puguin indicar el contrari) potser el resultat no és excel·lent, però l’interès periodístic, el tractament de les fonts i l’esforç per analitzar la informació i donar-li un enfocament adequat hi són clarament presents. La quarta peça, en canvi, s’encarrega de desprestigiar un assumpte tan important com l’èxit laboral de les dones en l’actualitat, i gosa col·locar el pentinat com un motiu clau en la consecució d’aquest èxit.

La reputació de vegades no és justa, però si volem canviar-la cal treballar des de la qualitat i evitar complir amb els estàndards en que els nostres crítics esperen que caiguem.

La igualtat treballada des de dins

On són les dones?

No és només que la presència de les dones a la premsa, la ràdio i la televisió continua sent reduïda, sinó que sovint el gènere femení està completament silenciat als mitjans catalans. Tan sols cal analitzar les tertúlies matinals de la televisió i la ràdio pública catalana per observar una representació gairebé inexistent del col·lectiu femení. Dels cinc tertulians habituals d’Els matins de TV3, només un és una dona en el cas del dimecres, el dijous i el divendres. El dimarts en són dues però el dilluns no n’hi ha cap. La tertúlia d’El matí de Catalunya Ràdio esdevé exclusivament masculina tant el dilluns, el dimecres com el divendres. El dijous, dos de cinc tertulians són dones, el dimarts només n’hi ha una.

A partir de l’anàlisi Els nostres tertulians (abril de 2013) de Joan Vallvé, resulta preocupant que a la ràdio pública no només la dona té una presència imparitària com a tertuliana sinó que directament no hi és a 186 tertúlies. A El matí de Catalunya Ràdio, pràcticament quatre de cada cinc tertúlies són exclusivament formades per homes.

Així doncs, les dones representen al voltant d’un 20% dels tertulians a les quatre ràdios i televisions més importants: mentre que el 2012 només hi va haver una tertúlia (de 749) en què totes les integrants fossin dones, un 42% de les tertúlies catalanes va ser únicament masculina. No és un disbarat afirmar que efectivament, a Catalunya, les tertúlies són cosa d’homes.

Composició de gènere a les tertúlies. Joan Vallvé, Els nostres tertulians (2013)
Composició de gènere a les tertúlies. Joan Vallvé, Els nostres tertulians (2013)

Segons l’informe de Mèdia.cat Qui són els que ens marquen l’opinió? (març de 2013), només el 18,36% dels 500 opinadors són dones. El Debat de La 1 i Els matins de TV3 són els espais amb més presència femenina (35% i 40%, respectivament), mentre que El Matí de Catalunya Ràdio és el programa amb menys representació de dones (9%). En el rànquing dels deu opinadors més influents a Catalunya només hi ha una dona, Pilar Rahola.

El panorama als diaris no és gaire millor. L’Observatori Cultural de Gènere en col·laboració amb les Dones Periodistes de Catalunya presenta el seu informe Tenen veu les dones al periodisme d’opinió? (juliol de 2013). El País i el diari Ara són els que presenten millors resultats en representativitat de les dones a les pàgines d’opinió, amb un 25%. A la franja baixa es situen l’ABC i El Mundo. Cal destacar que a La contra de La Vanguardia, en les dues setmanes analitzades, només un 15% dels perfils eren dones. Així mateix, el premi a la secció menys paritària se l’emporta La tercera de l’ABC amb un 0% avui en dia injustificable.

En general, la ràdio és la que presenta el millor percentatge en representativitat femenina (25,53%), però en qualsevol cas tots els formats són molt baixos, sense arribar al 30% de mitjana en cap cas.

Els mitjans catalans tenen un problema amb la dona. I no només perjudica al gènere femení, ens perjudica a tots. Quan se silencia la meitat de la població es perd la meitat de les opinions, dels coneixements i de les idees. Hem d’iniciar el canvi per introduir la perspectiva de gènere a la informació, perquè com el problema, la solució també s’autoperpetua. Com més veus de dona sentim, més acostumats estarem a valorar les seves aportacions. I més estranya serà l’absència femenina als mitjans de comunicació.

Nereida Mestre

On són les dones?

Com exprimir un fenomen mediàtic

Natàlia Queralt- L’estrena als cinemes del fenomen literari “50 Ombres d’en Grey” ha estat un èxit. Tres setmanes després del seu llançament ha ingressat 487 milions de dòlars a les taquilles. El misteri entorn la pel·lícula ha estat una estratègia comercial intel·ligent per atreure tant als fan de E. L James com als que no ho són. Pocs deuen ser dels espectadors que han anat al cinema aquests dies i desconeixien el fenomen, perquè la relació entre en Grey i l’Anastasia ha format part de l’agenda setting dels mitjans des de setmanes abans de l’estrena.

La polèmica entorn al fenomen ha estat servida. Des de l’estrena, coincidint amb el dia dels enamorats, fins a dia d’avui les xarxes socials han bullit de comentaris al respecte i els mitjans de comunicació no se’n han quedat al marge.

50 Ombres d’en Grey és l’exemple de com exprimir un fenomen mediàtic i extreure’n peces de tot tipus. Des de notícies informant sobre l’èxit comercial de la pel·lícula com fa aquí elpais.com o la informació especial que elabora elmundo.es,  fins a diversos articles d’opinió que demonitzen el fenomen –publicat a un bloc associat a la web de elmundo.es– o bé la crítica que se’n fa en aquesta columna de elpais.com.

L’estrena de la pel·lícula ha desencadenat censures en alguns països que s’han oposat a la seva emissió en els cinemes. La pel·lícula a l’Índia ha estat prohibida, tot i tractar-se d’una versió suavitzada, on s’havien exclòs les escenes més polèmiques. Aquest ha estat l’últim país en sumar-se a la llista. Als Emirats Àrabs, Indonèsia, Kènia entre d’altres també s’ha censurat l’emissió i, fins i tot a Malàisia, s’han prohibit els llibres escrits per l’autora britànica.

El fenomen genera notícies encara més soft com l’exclusió d’una fotografia escolar a un nen per anar disfressat del protagonista de 50 Ombres d’en Grey fa escassos dies. Una controvèrsia que va començar amb la indignació de la mare a través de Twitter i ha seguit amb les declaracions d’aquesta a la BBC.

Destacar també la inspiració que ha suposat el fenomen per alguns columnistes de l’Ara com l’escriptor Sebastià Alzamora que trasllada l’argument de la pel·lícula a la política.

I d’altres que són fins i tot ridícules i pateixen una manca total d’interès informatiu tal com les especulacions sobre la modificació de les parts íntimes de l’actriu publicada per l’ABC. I finalment les notícies “morboses” i desagradables sobre persones que s’han lesionat o fins i tot mort –publicada a l’ara.cat– intentant imitar escenes del llibres s’han succeït.

Com exprimir un fenomen mediàtic