L’abisme entre les humanitats i les ciències

Elisabet Gonzalez.-La ciència i la tecnologia estan carregades de tecnicismes, d’un argot amb el que no tot el públic està familiaritzat. Aquí és on entra el periodista: l’encarregat d’acostar la ciència a tothom i fer-la entenedora. La qüestió és: ho aconsegueix?

No totes les noticies científiques estan mal tractades, però navegant una mica per internet es poden trobar molts exemples que posen en evidència que encara existeix un gran abisme entre les humanitats i les ciències.

És freqüent topar amb articles que utilitzen termes donant per fet que tothom els ha de conèixer. En aquest en concret, al titular mateix apareix la paraula wereable, i en cap moment al llarg de la noticia s’explica de què es tracta.

Altres vegades, el problema és que el titular mateix conté sigles que a les persones que no hagin estat seguint l’assumpte, no tenen per què ser-li familiars. El tema de les abreviatures, però, no és una cosa exclusiva dels titulars. També és usual veure paraules en el gruix del text que s’escriuen des d’un principi amb sigles, i que a més a més, no tenen link.

Però la cosa va més enllà. El problema està en que un cop acabada de llegir tota la notícia no sempre s’entén de què tracta. És el cas de la noticia “Más de mil físicos e ingenieros listos para construir el futuro gran acelerador”. En ella es parla sobre el Colisionador Lineal Internacional (ILC) i es diu que “será una máquina lineal para hacer chocar haces de electrones y antielectrones 7.000 veces por segundo”. Però no s’aclareix enlloc què suposa això, i en conseqüència, no s’acaba d’entendre del tot la informació.

Per últim, en ocasions els diaris s’atreveixen a afirmar coses com aquesta: “no requiere profundos conocimientos matemáticos”. Però després la gent que va deixar de fer matemàtiques a la ESO llegeix explicacions com aquesta i se sent inculta:

De hecho vamos a probar que para todo N existe un múltiplo de Pi que dista de un entero menos que 1/N. Para verlo dividimos el intervalo [0,1] en N intervalos de longitud 1/N y consideramos los N números Pi, 2*Pi, 3*Pi,…., N*Pi. Si la parte decimal de alguno de estos N números está en el primer intervalo, hemos acabado. Si no es así, las N partes decimales de estos números tienen que caer en los N-1 intervalos restantes. Pero eso significa que en alguno de esos N-1 intervalos caerán al menos dos de las partes decimales, digamos aquellas correspondientes a r*Pi y a s*Pi para algunos enteros positivos r y s con r<s. En ese caso (s-r)*Pi dista de un entero menos que 1/N, lo que da una respuesta afirmativa al problema planteado.”

Probablement el problema no és que la majoria no entengui de matemàtiques, sinó que als periodistes se’ls hi ha oblidat què és ser de lletres. Que ser de lletres i periodista comporta saber divulgar.

Anuncis
L’abisme entre les humanitats i les ciències

La responsabilidad de no estigmatizar

Elisabet Gonzalez.-Hay temas poco conocidos por la mayoría de la gente que de vez en cuando aparecen en los medios de comunicación. Sería el caso de la intersexualidad, una situación en la que no es posible saber con absoluta seguridad cuál es el sexo de un bebé, simplemente observando sus genitales. Esto se debe a que los órganos sexuales externos se sitúan a medio camino entre lo que sería el estándar de un hombre y el de una mujer. En estos casos, recae sobre los medios la responsabilidad de hacer una aproximación a la sociedad de un término muy complejo y desconocido a la vez. Y cuando eso ocurre hay dos opciones: tratar el tema correctamente para que así se normalice o contribuir a convertirlo en estigma.

Algunos medios, se atreven a juzgar: “a veces, pese al humor macabro de la naturaleza y la rigidez de las burocracias, hay personas que tienen suerte”. Otros, optan por dramatizar: “Al otro lado del teléfono, reconoce que ha llorado mucho y ha tenido que luchar en una sociedad donde lo correcto es ser lo que se denomina normal”. Y también hay quienes eligen narrarlo como si se tratara de un cuento: “Cuando Gabriel J. Martín nació en San Fernando (Cádiz) un 12 de julio de 1971, en plena puesta de sol, sus genitales eran tan ambiguos que el médico los creyó femeninos”, “Y así fue como él se convirtió en ella”, “Y así, Patricia y Gabriel volvieron a encontrarse en el camino”.

Personas muy vinculadas a este tema tienen una forma muy clara de verlo. Es el caso de Gabriel J. Martín, quién ha vivido esta situación en primera persona: “Aunque en los medios de comunicación aparecen historias muy llamativas de intersexuales, como sería la mía, la mayoría de las veces el sexo está bien asignado des de un principio”. Por tanto, bajo su punto de vista, los medios caen en la espectacularización. Josefina Mata, creadora de un Festival de Cine i Estudios de Género que busca romper con el sistema dual hombre/mujer, también considera vital no convertirlo en espectáculo: “Hay que tener mucho cuidado al representar audiovisualmente la intersexualidad, debido a que existen pocas representaciones audiovisuales”. Y añade que, por tanto, “existen pocas oportunidades para que las personas intersexuales se identifiquen con una representación mediática o las personas no-intersexuales tengan un acercamiento adecuado al tema”.

La responsabilidad de no estigmatizar

Gat per llebre, publicitat per periodisme

La Federació d’Associacions de la Premsa Espanyola (FAPE) especifica molt clarament a l’article 18 que s’entén èticament incompatible l’exercici simultani de les professions periodístiques i publicitàries, i que cal distingir rigorosament la informació de la publicitat. Però qui no ha llegit un anunci amb aparença de notícia? Cada vegada és més habitual que es doni gat per llebre, que no estigui especificat enlloc que aquella peça que s’està llegint és publicitat, no pas informació.

Però l’estreta relació entre publicitat i periodisme no acaba aquí. Ja no només s’ofereix publicitat amb aire de notícia, també s’ha tornat molt comú que els periodistes prenguin part als anuncis, destacant, a més a més, la seva condició professional. Qui no ha vist a un presentador d’informatius o una periodista radiofònica anunciant un banc?

Per a poder informar lliurament, els periodistes no han de tenir lligams personals que puguin posar en perill la seva credibilitat com a informadors. Posem un exemple a mode il·lustratiu . Susanna Griso, ex presentadora de Noticias 1, apareixia en un anunci d’Actimel, un producte, que ha generat molta polèmica perquè s’ha especulat entorn als efectes negatius que pot tenir per l’organisme. Suposem ara, per un moment, que no fossin especulacions i que realment debilités l’organisme. Com podria informar la periodista sobre els efectes negatius del producte si, acte seguit, apareix a un anunci d’Actimel? Vet aquí la incompatibilitat.

Altres exemples:

https://www.youtube.com/watch?v=wjGYmiSwH28 (Sara Carbonero)   https://www.youtube.com/watch?v=TShWgXQow78  (Carme Chaparro) http://www.naciodigital.cat/noticia/14697/consell/informacio/adverteix/bibiana/ballbe/vulnerar/codi/deontologic (Bibiana Ballbè)

Eliabet Gonzalez Pellicer

Gat per llebre, publicitat per periodisme

Igualtat de gènere als mitjans?

El 22 de gener El País publicava una notícia on parlava sobre la reaparició de les noies en topless a la pàgina tres del The Sun, després de que dies enrere s’especulés sobre que aquesta secció quedava eliminada. L’elecció de les notícies transmet un missatge per sí mateix, i el fet que donessin cobertura informativa a aquesta, com van fer molts altres mitjans, pot dur a pensar que defugen del sexisme. Per tant, resulta si més no, curiós, que el diari se’n fes ressò, quan tan sols un dia abans titulava un article d’aquesta manera: “El futur de les relacions entre Cuba i Estats Units, en mans de dues dones”. El titular destaca la idea de que el futur depèn de dues dones. És difícil imaginar un titular que digués “El futur de les relacions entre Cuba i Estats Units, en mans de dos homes”.

Per altra banda, la desigualtat de gènere als mitjans no apareix tan sols en els continguts, sinó que també es troba en els criteris d’imatge dels presentadors. Un informe sobre gènere i edat a la televisió (anàlisi dels presentadors i presentadores dels 6 canals amb més audiència a Catalunya) publicat a l’observatori crític dels mitjans media.cat , mostra com la tendència és que els presentadors siguin d’una edat més avançada que les seves companyes dones.

La figura de la dona apareix menys, en proporció, i amb l’afegit de ser més jove. Si se separen els presentadors per gènere, s’observa que l’edat mitjana del sexe masculí (46 anys) és major que la del femení (40 anys). Tot i així, en alguns espais com els programes d’humor, la diferència creix, situant-se fins als 14.

 El cas, és que això són tan sols un parell d’exemples, però els mitjans n’estan plens.

Elisabet González

Igualtat de gènere als mitjans?

El periodismo realimentando noticias

A menudo, la presencia de periodistas en el lugar de los hechos o la difusión de estos, introduce modificaciones en los comportamientos de las personas que forman parte del suceso, realimentando el hecho noticioso. En el código deontológico periodístico esto se conoce como la “realimentación por la presencia de informadores”. ¿Pero tiene siempre un efecto negativo?

En el caso de los hechos relacionados con el atentado al semanario Charlie Hebdo, en un principio, parece ser que no del todo. Y es que el tercer sospechoso del ataque terrorista, Murad Hamyd, se entrgó a la policía tras enterarse por informes emitidos por medios de prensa y redes sociales, que su nombre estaba siendo vinculado al ataque. Pero la controversia está en que las consecuencias no son siempre positivas. Prueba de ello es el caso de Ca n’Anglada de 1999. Todo empezó con una pelea entre un Magrebí y otro vecino en una verbena en el barrio de Ca n’Anglada (Terrassa). Pero a raíz del eco que los medios de comunicación se hicieron del suceso, se desató una ola de agresiones xenófobas a magrebíes en la localidad.

Es por ello que, tal y como establecen los códigos éticos periodísticos, los actos terroristas, así como demás situaciones de gran conflicto, merecen un trato muy cuidadoso. El código europeo en particular, establece que “En la sociedad se dan a veces situaciones de tensión y de conflictos nacidos bajo la presión de factores como el terrorismo, la discriminación de las minorías, la xenofobia o la guerra. En estas circunstancias los medios de comunicación tienen la obligación moral de defender los valores de la democracia, el respeto a la dignidad humana, la solución de los problemas a través de métodos pacíficos y de tolerancia, y en consecuencia oponerse a la violencia y al lenguaje del odio y del enfrentamiento, rechazando toda discriminación por razón de cultura, sexo o religión.”

Así que, tal y como dicta también el mencionado código, es estrictamente necesario que los medios sean conscientes de su especial influencia, evitando la difusión de mensajes relativos a la exaltación del odio, cosa que muchas cadenas televisivas no han hecho en el caso de Charlie Hebdo. Porque aunque hayan acarreado que uno de los supuestos implicados se entregara por su propia voluntad, también han emitido un tiroteo.

El periodismo realimentando noticias