Crònica d’una mort corrent (2): la mort com a acte íntim

La intenció de fons del reportatge “Crónica de una muerte corriente” és explicar com es mor als hospitals espanyols i posar al descobert les mancances amb què es troben els pacients terminals i els seus familiars, tant en el procés previ a la mort com en el moment en què es produeix. Per exemple, s’explica que la branca de les cures pal·liatives continua tenint un caràcter pejoratiu, ja que tal com declara Álvaro Gándara (president de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives) l’objectiu de la medecina és curar, i la mort es considera un fracàs mèdic: “Hi ha metges que abandonen als seus pacients”, diu Gándara. Ell considera que en els casos en què no es pot curar, s’hauria de treballar conjuntament per cuidar i alleujar.

Tal com reflecteix el reportatge, segons dades del Centre d’Investigacions Sociològiques, la meitat dels espanyols van manifestar en una enquesta de l’any 2009 que voldrien morir al seu llit, atesos per un equip mèdic domiciliari i envoltats de la família. A la pràctica, però, la majoria acaben morint als hospitals per les circumstàncies del moment. De les morts registrades el 2013, un 47’2% es van produir en centres hospitalaris, una dada que recull el reportatge.

I que hi passa als hospitals? Que estan saturats, que són llocs poc íntims i que veuen la mort dia a dia. No sempre tenen l’entorn adequat per afrontar un moment com aquest. En el cas de la Paquita, la seva filla explica que el fet de poder morir en una habitació individual va ser gràcies a la petició de la família i sobretot al fet que hi havia llits lliures, cosa que no sempre passa. De fet, la Paquita havia vist morir una de les cinc companyes d’habitació que havia tingut durant el seu ingrés.

Per una experiència personal recent, jo també puc constatar que la intimitat no és l’element principal que acompanya la mort en un hospital. “La qualitat de vida de les últimes setmanes, dies i hores depèn no només de les circumstàncies personals, sinó també de les del seu entorn assistencial”, diu el reportatge. Una infermera ho resumeix amb una frase curta i clara: “Es mor com es pot”. I és que, segons sembla, cal tenir sort també a l’hora de morir.

Això xoca frontalment amb la idea que la mort de cada persona és un moment íntim i únic, idea reconeguda fins i tot en les lleis. Quan la mort esdevé rutina, tal com passa als hospitals, perd rellevància i deixa de ser excepcional. Això fa que les condicions no siguin en tots els casos les més adequades, i hi hauríem de reflexionar.

Maria Oliva

Advertisements
Crònica d’una mort corrent (2): la mort com a acte íntim

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s