Per què és tan fàcil que ens enganyin?

Per Roger Cuartielles

En una redacció hi arriben molts tipus d’informacions i són els periodistes els qui s’encarreguen de destriar-les a través de la comprovació. El problema, però, és que sovint aquest procés (semblant a un colador) no es fa de manera eficaç i també es troba amb diversos impediments. Perquè, es clar, si t’enganyen, què pots i vols fer-hi? Per aquest motiu, els mitjans i la humanitat en general ens acabem fent ressò d’assumptes que resulten no ser del tot veraços ni tampoc certs.

L’últim exemple és el de l’actriu gironina Anna Allen, coneguda per haver-se inventat bona part de la seva trajectòria artística i la seva relació amb Hollywood i l’Star System nord-americà. Un munt de fotografies (en realitat fotomuntatges) i declaracions (falses) que exhibien la vida de la gironina a les xarxes al més pur estil “el somni americà”. Diversos mitjans hi van caure de quatre grapes, com per exemple El Mundo (que va ser el mateix que es va encarregar de descobrir la farsa), la revista Hola i la Esquire. Tots ells es van fer ressò de la trajectòria professional d’Allen i sobretot de la seva “assistència” als Òscars.

El cas d’Anna Allen, però, no és l’únic que recentment ha demostrat la falta de comprovació dels mitjans o, per dir-ho potser d’una manera més encertada, el seu excés de credulitat. Parlo d’Uma Thurman i de la seva suposada operació facial. Al principi saltaren totes les alarmes i els mitjans (sense que ella encara hagués fet cap declaració al respecte) es van aventurar a dir que Thurman havia passat pel quiròfan. Poc després, però, ella va explicar que només havia canviat de maquillatge.

Deixant de banda aquesta especulació que molts mitjans van atrevir-se a fer i centrant-nos altre cop en “les enganyifes”, trobem la que es va descobrir el 2005 en relació amb la vida d’Enric Marco, llavors president de l’Associació Amical Mauthausen, que va fer creure a tothom que havia viscut en un camp de concentració nazi. De fet, la seva història va ser tan sonada que el periodista i escriptor Javier Cercas va decidir fer-ne un llibre titulat “El Impostor”. Marco, curiosament, va defensar la seva mentida argumentant que havia estat una manera de ressaltar la causa de les víctimes de l’Holocaust.

Els atemptats de l’11M a Madrid i de l’11S a Nova York també van ser objecte d’engany. Lorena Candelario a Madrid i Alicia Esteve a Nova York van fer-se passar com a víctimes dels successos respectivament. És especialment impactant el cas de la catalana Alicia Esteve que, aprofitant que la seva llengua materna era l’anglès, va fer creure (estant a Barcelona el dia dels atemptats) que era una nord-americana nativa filla de diplomàtics anomenada Tania Head que havia sobreviscut a l’atac terrorista i que s’estava a punt de casar amb la seva parella, un treballador real que sí que va morir en el succés. De fet, per tot això va acabar fundant l’Associació de Supervivents dels Atemptats del World Trade Center i sent-ne la presidenta fins el 2007, quan es descobrí l’engany.

Candelario, per la seva banda, fingí haver estat víctima de l’atemptat al metro de Madrid, aconseguint així la nacionalitat espanyola i les conseqüents ajudes a les víctimes de terrorisme.

Anuncis
Per què és tan fàcil que ens enganyin?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s