La importància de contextualitzar les imatges violentes

Per Susanna Puiggròs

Després dels atemptats contra Charlie Hebdo, el passat 7 de gener, els mitjans d’arreu del món van fer un ampli desplegament informatiu.

La cobertura per televisió requeria imatges que acompanyessin la notícia. De l’interior de la redacció no se’n tenien. Però sí que n’hi havia de la fugida dels terroristes. Un veí de la zona les va enregistrar pensant-se que el que havia succeït era un atracament i les va penjar al seu compte de Facebook i, tot i que les va retirar en adonar-se de la magnitud dels fets, les imatges es van difondre per tot el món.

El vídeo mostra com els terroristes executen un agent de la policia francesa estès a terra, instants després d’haver perpetrat l’atemptat contra la revista. Aquestes imatges tan dures  van servir com a base de bona part de les peces informatives del dia. Molts mitjans, davant la cruesa del que mostraven, van optar per pixelar el moment en què els terroristes remataven l’agent. Però la repetició del vídeo era constant a totes les cadenes.

Andrés Cuartero, expert en psicologia clínica i en temes d’emergències, reconeixia a TV3 que si es pixelen les imatges l’impacte d’aquestes sobre els espectadors és menor. “Obtenim la mateixa informació, de fet greu, violent i incomprensible, però no ens afegeix res més”, explicava.

Xavier Giró, periodista i cap de l’observatori de la cobertura de conflictes, adverteix a l’informe  De l’espectacle mediàtic en la guerra del risc que comporta l’emissió continuada d’imatges violentes: “la rutinització de la violència i el dolor condueix a la narcotització i la paràlisi de l’espectador”. En altres paraules, la manca d’una contextualització adequada dels fets acaba provocant la insensibilització dels espectadors. “Si tan sols mostrem desastres i no parlem de la sortida, la sensació és d’inhibició, cansament, frustració i insensibilització. Però si mostrem el que passa i camins per sortir-ne, la gent en prendrà part i podrà dir: jo què puc fer sobre això?”, explicava Giró a TV3.

I és que segons ell, tot sovint, “tenim la il·lusió que per veure una imatge comprenem el món. Però per què això passi, calen una multiplicitat d’imatges i d’explicacions”.

El debat de com tractar imatges de fets violents no és nou i el cert és que en cada país ha discorregut de manera diferent. Ho exemplifiquen els atemptats de l’11-M a Madrid o els del metro de Londres l’any 2005. En el primer cas, les víctimes van haver de demanar a les televisions que  paressin d’emetre les imatges més dures. Al Regne Unit, però, van ser els propis mitjans els que van tractar-les amb molta cura.

Es tracta d’exemples de tractament d’imatges d’atemptats que ens són propers perquè ens podem identificar fàcilment amb les víctimes, però que cal analitzar en profunditat. Una anàlisi que també s’ha d’estendre a totes aquelles imatges de víctimes de guerres i atemptats que succeeixen lluny de casa nostra i que estem acostumats a veure reiteradament per televisió, però amb les quals ens costa més identificar-nos.

El debat, per tant, continua damunt la taula i és un dels reptes que el periodisme ha d’afrontar diàriament.

Anuncis
La importància de contextualitzar les imatges violentes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s