Jo no sóc “Charlie Hebdo”: Les raons del no

Adrià Puértolas – Després de l’atemptat i del primer balanç dels fets, l’opinió pública, almenys l’Occidental, es va unir sota un sol missatge: el ja famós “Je suis Charlie Hebdo”. La frase va omplir portades i editorials de diaris, missatges a les xarxes socials i fins i tot va aconseguir reunir alguns dels principals líders mundials. Però més en ellà de demostrar la capacitat tant d’Internet i de les xarxes socials a l’hora de donar una càrrega simbòlica a un eslògan i de fer-lo portador d’uns determinats valors  (a l’hora que retallar-ne el sentit, la complexitat i les múltiples interpretacions), cal destacar que també hi va haver aquells que no es van sumar a l’onada i van invertir-lo, convertint-lo en “Jo no sóc Charlie Hebdo”.

La presència del contraeslògan va ser menys destacada, tot i que va augmentar a mesura que creixen les veus que se sumaven a fer una interpretació dels fets. El més curiós, però, és que aquest eslògan va aconseguir unir opinadors  amb uns plantejaments molt oposats que, malgrat les seves diferències ideològiques, en el seu conjunt, van plantejar el problema com a quelcom més complex que un atac a la llibertat d’expressió.

Veiem quines han estat algunes de les raons esgrimides:

  • Rebuig a la provocació com un exercici d'”irresponsabilitat”: Aquest és l’argument que han defensat diverses posicions conservadores però cal tenir en compte que té dues cares. Per una banda la laica i per altra la religiosa. Pel que fa la primera, que ha estat encarnada per articulistes com David Brooks, defensa que la provocació per se té un punt de puerilitat i que cal que ser respectuós amb les altres religions i selectiu a l’hora de triar portaveus o figures mediàtiques amb un discurs recolzable. La segona, que hem pogut veure a diaris com l’ABC, en un article d’opinió de l’escritor Juan Manuel de Prada, o Daniel Marín en un altre a La Gaceta i defensa que no és permissible el “dret a la blasfèmia”.

  • Denúnica de la doble moral: En una posició contrària al primer argument, tot i que coincideixi a rebutjar l’eslògan (o més aviat l’apropiació d’aquest), trobem el periodista i activista Glenn Greenwald, conegut per destapar el cas Snowden. Greenwald va publicar un article en que atacava durament el fet que s’haguessin erigit com a defensors de la llibertat d’expressió dirigents de països aquesta es vulnera contínuament i que ningú considerés una infracció d’aquest dret fonamental les condemnes “continuades” als EUA per defensar organitzacions palestines com Hamas o per certes crítiques a l’Estat d’Israel.

  • Denunciar l’existència d’una prespectiva occidentalista i explicar l’ataca a partir del passat colonial europeu: aquesta argumentació és potser la que ha tingut menys presència als grans mitjans (diversos blogs l’han reproduïda) però podem trobar veus prestigioses com el conegut periodista anglès Robert Fisk en un article a The Independent, que l’han fet seva. Fisk vincula l’atac dels germans Kouachi, d’origen algerià, a la fractura que va suposar la colonització del país per part de França i el seu alliberamnet després de Guerra d’Independència argelina.

Anuncis
Jo no sóc “Charlie Hebdo”: Les raons del no

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s