Llibertat d’expressió. Quins són els límits?

Per Maria Rubal

El mateix dia en què Charlie Hebdo esgotava als quioscos 3 milions d’exemplars del primer número després de l’atemptat, la policia va arrestar Dieudonné M’bala M’bala, actor i humorista francès, acusat d’apologia del terrorisme. Dieudonné, conegut per les repetides declaracions antisemites i racistes en públic, havia publicat a la seva pàgina de Facebook la frase “Je me sens Charlie Coulibaly” (em sento Charlie Coulibaly).

Després de les recents manifestacions massives en defensa de la llibertat d’expressió, és paradoxal que Dieudonné sigui detingut. Davant la llei, on està la diferència entre el comentari de l’actor i les vinyetes que ridiculitzen el profeta Mahoma de Charlie Hebdo? És diferent el tracte perquè el mitjans de comunicació gaudeixen d’una llibertat d’expressió més àmplia que els individus?

França reconeix la llibertat d’expressió des de la Revolució Francesa. L’Article 11 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, de 1789, la qualifica com “un dels drets més preuats”. A més, el país gal està adherit al Conveni Europeu dels Drets Humans, que recull la llibertat d’expressió a l’article 10. Tots dos textos legals ja inclouen que aquesta llibertat està limitada en determinats casos.

Un dels supòsits més importants en què es veu coartada la llibertat d’expressió és quan hi ha discurs de l’odi (entès com a “comunicació que inciti a la discriminació, odi o dany de qualsevol persona a causa de la seva pertinença o no a una ètnia, nació, raça, religió, sexe o orientació sexual o per discapacitat”). Les penes poden ser de fins a un any de presó i 45.000€ de multa, segons la Llei de Llibertat de Premsa. El comentari de Dieudonné enaltia el terrorisme (en identificar-se amb Amedy Coulibaly, el responsable de la mort de 4 hostatges al supermercat Kosher i d’un policia), i per tant podia ser considerat discurs de l’odi.

En canvi, els dibuixos de Charlie Hebdo no són punibles, perquè la llei no prohibeix que s’expressi allò que pugui ofendre una persona o grup, si no hi ha instigació directa. La laicité a França està tan arrelada que va més enllà de la separació de l’Estat i l’església, i la neutralitat del primer respecte les diferents creences: la llei protegeix els individus, però no les esglésies ni les religions.

És per això que pots caricaturitzar un profeta però no incitar a l’odi dels seus seguidors. Ni enaltir l’assassinat de 4 persones, pel fet de ser jueves. Per tant, les restriccions no tenen a veure amb el suport on es publica ni amb el fet que Charlie Hebdo sigui un mitjà de comunicació, si no amb el contingut d’allò publicat.

Anuncis
Llibertat d’expressió. Quins són els límits?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s