Sobre el terrorisme i la llibertat d’expressió

per Raquel Pérez.

El passat 8 de gener l’atac al setmanari satíric francès Charlie Hebdo va provocar mostres massives de suport arreu del planeta. Mentre que la més significativa de totes, la manifestació pels carrers de Paris on coincidiren una cinquantena de mandataris internacionals, ocupava les portades dels diaris, a l’interior d’aquests convivien diferents valoracions de la tragèdia. Acotant el camp d’estudi al diari El País, vam poder observar com les seves pàgines d’opinió eren escenari d’un debat plural amb diversos tipus d’aproximacions al rerefons, causes i conseqüències de l’acció terrorista.

Mario Vargas Llosa plantejà l’atemptat com fruït d’una escalada del terror, el qual deixà de circumscriure’s en l’arravatament de vides humanes per adoptar el rol d’assassí de la democràcia. Segons el Nobel de literatura, l’Europa de Voltaire i de les llums s’erigeix sobre els pilars de la llibertat d’expressió i el dret a crítica, els quals s’han de defensar davant del fanatisme religiós per mitjà de la legalitat i evitant l’auge dels partits xenòfobs. “El món lliure ha de prendre nota que hi ha una guerra que es lliura al seu propi territori i que aquesta guerra l’hem de guanyar si no volem que la barbàrie substitueixi la civilització”, va escriure l’autor peruà.

Les idees neoliberals de Vargas Llosa, on la llibertat d’expressió ocupa un lloc privilegiat, van trobar el seu antònim en el discurs conservador de David Brooks. El periodista nord-americà va titllar les vinyetes de Charlie Hebdo d’incitació a l’odi i va acusar a l’opinió pública occidental de ser més tolerant amb aquells que ataquen realitats foranies (com l’Islam) que no pas amb els que fan el mateix amb valors del propi país. Al contrari que Vargas Llosa, va renegar del lema Je suis Charlie Hebdo al considerar que seria acceptar com propi un humor “deliberadament ofensiu”. Tanmateix, va concloure que s’ha de ser tolerant des d’una vessant legal amb les veus ofensives i deixar la discordança o el ser selectiu a la vessant social.

Es publicaren també altres enfocaments de la tragèdia francesa, els quals donaren un pas més enllà de la dicotomia entre el si és o no és llibertat d’expressió. Un d’aquests casos va ser l’escrit de Joan B. Culla, emmarcat dins de la perspectiva sionista que caracteritza la seva obra acadèmica. L’autor va acusar a l’opinió pública d’esbiaixada i d’oblidar-se de condemnar el contingut antisemita de l’atac al kosher jueu. Adoptà el lema Je suis Juif français per introduir la idea que la premsa espanyola s’estava centrant més en el potencial ascens de la islamofòbia que en “la realitat palmària d’una judeofòbia mortífera”. El de Culla no fou  l’únic plantejament de la noticia que es vertebrà al voltant de la religió, tot i que adoptà un posicionament diametralment oposat al gruix dels que s’han anat publicant aquests dies, els quals defensen que l’islam no és el culpable dels atemptats. Entre aquests últims és on es pot catalogar l’opinió de l’arabista Luz Gómez, qui advoca per no convertir els musulmans en el boc expiatori dels problemes d’Europa.

Advertisements
Sobre el terrorisme i la llibertat d’expressió

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s